Per part d’ERC, s’acusa CiU de madrilenyitzar la situació política catalana.
Home, primer, el PP no va guanyar les eleccions, cosa que em sembla que s’ha de tenir en compte. I, tot i això, ha estat convocant manifestacions posant en dubte els resultats d’aquelles eleccions. Convergència no posa en dubte els resultats i, per tant, no deslegitima allò que la gent ha decidit. El que fan és retreure que aquest pacte tripartit no es clarifiqués abans d’anar a votar, ja que el fet de conèixer-ho hagués estat determinant en els resultats. Per tant, el pacte és legítim, però s’ha amagat una informació prèvia importantíssima de forma partidista i tendenciosa. Això no és política, sino mercadeig.
Però precisament és la reedició del tripartit allò que madrilenyitza més la política catalana. Aquest pacte fa que, tot i disposar de sis opcions diferents representades al Parlament, la separació, el matís, entre aquestes opcions sigui molt menor. Aquest pacte pretén que el Parlament estigui dividit en dues parts: els que es consideren representants únics del que anomenen esquerra per una banda i la resta per l’altra. Talment com a espanya hi ha el PSOE i PP, aquí tenim el Tripartit i la resta. Els guais i els fatxes. Dretes i esquerres. El primer pas per a espanyolitzar (o sigui, simplificar) la política catalana.
Ara, a ERC li costarà molt desempallegar-se de la seva vinculació amb el PSC/PSOE. ERC va crèixer en base a la seva independència (no només pel seu independentisme de saló) de la resta. Ara, el seu futur està lligat al PSC i a ICV. Potser acabaran liquidant CiU, degut al fet que desmobilitzaran gran part del seu electorat (ningú aposta per qui no pot guanyar ni guanyant…), però el beneficiat serà l’espanyolisme pur i dur, el que representen el PSC, el PP i Ciudadanos. És l’autonomització de l’espai nacionalista català.
Espero equivocar-me, com no. I m’agradaria fer-ho. Però ara he d’exposar aquest perill, perquè hi és latent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els pactes post-electorals son això post-electorals i per tant primer hi ha d’haver un resultat que els faci possible. El mes lògic és que cada formació presenti el seu programa i tracti d’obtenir el nombre màxim de vots. Després, un cop els resultats son definitius, buscar aquelles aliances que l’hi permetin aplicar el màxim possible del seu programa. ¿De que serveix parlar d’aliances que després els resultats no permetin realitzar?. ¿I si l’esquerra no suma?. ¿I si el pacte nacional no arriba a 68 escons?.En tot cas els electors rara vegada pensen en termes d’aliances futures. Si jo vull que el Mas sigui President el voto directament, i no faré camins retorçats votant al Carod per que aquest després faci President al Mas.
L’eix dreta esquerra sempre estarà present en política. Desgraciadament la gent no menja només de llengua, banderes i himnes. Per tant un partit que es digui nacionalista ha de tenir un projecte de país que abasti tots els aspectes i doni respostes a totes les demandes dels ciutadans. De fet es pot tenir un bon projecte per Catalunya sense ser un partit nacionalista, nomes cal acceptar i respectar l’àmbit nacional català. I una pregunta mes: ¿es pot ser nacionalista i no sobiranista?. Qui madrilenyitza la política catalana és qui orienta les seves estratègies i decisions en funció del que passa a la política espanyola. Els pactes en clau catalana mai desnaturalitzaran la nostra vida política.
Es obvi que el repte d’ERC és consolidar un espai d’esquerra nacional catalana. I aquest espai és diferent de el del PSC, encara que crec que hi ha militants i votants del PSC que sociològicament son esquerra nacional catalana. Si ho aconseguirà o no és molt aviat per dir-ho. El que si crec que avui per avui ERC créixer a costa de CiU o a l’inrevés no donaria grans resultats. El repte real és obrir els espais d’esquerra, centre i dreta nacionals al màxim nombre d’electors possible i no concebre’ls com un espai tancat on els electors circulen amb fluïdesa.
Els pactes post-electorals son això post-electorals i per tant primer hi ha d’haver un resultat que els faci possible. El mes lògic és que cada formació presenti el seu programa i tracti d’obtenir el nombre màxim de vots. Després, un cop els resultats son definitius, buscar aquelles aliances que l’hi permetin aplicar el màxim possible del seu programa. ¿De que serveix parlar d’aliances que després els resultats no permetin realitzar?. ¿I si l’esquerra no suma?. ¿I si el pacte nacional no arriba a 68 escons?.En tot cas els electors rara vegada pensen en termes d’aliances futures. Si jo vull que el Mas sigui President el voto directament, i no faré camins retorçats votant al Carod per que aquest després faci President al Mas.
L’eix dreta esquerra sempre estarà present en política. Desgraciadament la gent no menja només de llengua, banderes i himnes. Per tant un partit que es digui nacionalista ha de tenir un projecte de país que abasti tots els aspectes i doni respostes a totes les demandes dels ciutadans. De fet es pot tenir un bon projecte per Catalunya sense ser un partit nacionalista, nomes cal acceptar i respectar l’àmbit nacional català. I una pregunta mes: ¿es pot ser nacionalista i no sobiranista?. Qui madrilenyitza la política catalana és qui orienta les seves estratègies i decisions en funció del que passa a la política espanyola. Els pactes en clau catalana mai desnaturalitzaran la nostra vida política.
Es obvi que el repte d’ERC és consolidar un espai d’esquerra nacional catalana. I aquest espai és diferent de el del PSC, encara que crec que hi ha militants i votants del PSC que sociològicament son esquerra nacional catalana. Si ho aconseguirà o no és molt aviat per dir-ho. El que si crec que avui per avui ERC créixer a costa de CiU o a l’inrevés no donaria grans resultats. El repte real és obrir els espais d’esquerra, centre i dreta nacionals al màxim nombre d’electors possible i no concebre’ls com un espai tancat on els electors circulen amb fluïdesa.