"La Catalunya per la qual treballarem ha de mimar i estimular la força emprenedora dels seus homes i dones, especialment dels més joves. Catalunya ha estat i és terra d’oportunitats. Treballarem perquè siguin oportunitats aprofitades i guanyadores. Em comprometo a treballar per una Catalunya compromesa a aconseguir l’excel·lència educativa, del començament fins al final, des de l’escola bressol a la universitat, i més enllà, enfortint els lligams entre l’empresa i la universitat.
Això és el que la societat catalana no només espera de nosaltres, sinó que té avui més dret que mai a demanar-nos. És aquesta la meva pàtria, senyores i senyors diputats. Jo no puc parlar de la Catalunya dels meus avantpassats, però sí que és la Catalunya dels meus fills i vull que, molt millor encara, sigui la dels meus néts."
Llegint aquest paràgraf jo diria que bàsic del discurs d’investidura del 128è President de la Generalitat de Catalunya, sembla clar el que molts ens temíem: Catalunya no ha de tenir en compte el seu passat, sino fixar-se en el present i pensar en el futur. Però això, que en un discurs progre pot semblar lloable, no deixa de ser injust. Injust perquè passa per alt que aquesta nació té un passat. Que aquest passat no sigui compartit amb el del que ara serà President, no hauria de significar que es deixés de banda. Som una nació, i això no és una casualitat. És una casualitat que La Rioja o Múrcia siguin comunitats autònomes, però mai que Catalunya sigui una nació. Si som una nació és gràcies a que ens hem anat forjant com a tal durant els segles com a tal, amb l’ajut dels Montilles i dels Saidis, dels Garcies i dels Wang, però també perquè tots ells han adoptat el llegat intrínsec que suposava acceptar formar part d’aquesta nació. El senyor Montilla això ho deixa de banda, ens parla de present i de futur. En qualsevol altra país normalitzat del Món, això l’inhabilitaria com a President. Aquí, no només no es fa això, sino que se li dóna la raó. La prova la tenim en la intervenció d’un representant d’un partit que diu que és independentista i que votarà a favor de la investidura de Montilla:
"no reneguem del catalanisme però la seva posada al dia és necessària per ajustar-se al món que vivim". I certificava així la fi del catalanisme clàssic, aquell que s’havia creat a partir dels orígens no de la gent que hi havia a Catalunya, sino dels orígens de la pròpia Catalunya. Ha certificat la mort de la construcció nacional continuada : [les polítiques socials del govern]"han tingut un pes determinant en l’opció de govern que ha fet Esquerra".
És difícil, d’altra banda, matar el passat. Tots tenim un passat. En Montilla, com a català, hauria d’assumir el passat de Catalunya, perquè ara és el seu. En Carod no és més que un polític que ha pensat que no podia fer res més que el que ha fet per a sobreviure políticament. És comprensible, però no deixa de ser un greu error si el que es desitja és defensar la Catalunya nacional (no si el que es vol és defensar la Catalunya comunidad autónoma o, en altres paraules, regional). Si no feia això, el que desapareixia era ell. I Puigcercòs, el successor? Aquest no sé quin passat té, però en tot cas a ell li importa una merda el passat, el present i el futur del país. Aquest és un professional, fred i calculador, al qual veurem en càrrecs polítics allà on sigui i en el partit que sigui fins que es jubili.
En definitiva, anem a la Catalunya de l’esquerra i deixem la Catalunya nacional. Algú se n’adonarà algun dia que una cosa no exclou l’altra.
"Em presento davant de vostès amb un programa de govern que vol ser l’expressió concreta, en aquesta nova legislatura, del projecte polític iniciat fa tres anys; un programa que vol ser aplicat d’una manera que evidentment respon a una idea determinada de Catalunya. Senyores i senyors diputats, la proposta programàtica que avui poso a la consideració de tots vostès presenta tres eixos de vertebració del país: les persones i el seu benestar, les administracions i el seu govern, l’impuls econòmic i el desenvolupament territorial. " Catalunya no és en cap d’aquests eixos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No podem oblidar el passat, i els origens, la llengua i la cultura han de ser indiscutibles. Però també es cert que cal mirar el futur i fer un projecte de pais. Es essencial que prengui molt protagonisme i no hauria d’estranyar a ningu. Que no mirem el futur quan diem que volem la independència?
Precisament per això hi ha d’haver un projecte de pais, més enllà de llengua i cultura. Perquè un pais independent no es nomes llengua i cultura. A mes, no serà mai independent si no fem veure a la gent que en una Catalunya independent viuriem millor.
Una altra cosa es que estem d’Acord o no amb el projecte de pais de l’entesa, però n’hi ha d’haver. Per a mi un model de pais serien els paisos escandinaus, que han fet del seu sitema socioeconòmic un emblema. Haurem de fer el mateix i aleshores segur que tothom voldria viure en un pais aixi (i només seria possible si fos independent). Hem de començar a posar aquestes pedres, que SUMEN a les que venen dels origens: la llengua i la cultura`. No ens podem quedar aturats, perquè hi ha molt cami a recorrer, cal projectar aquest futur que volem. Auqest ha estat precisment l’error d’un altre pais que va estar a punt de ser independent: el Quebec. Han perdut dos cops perquè no hi havia un projecte de pais de futur, i la gent va preferir quedar-se al Canadà, tot i que gairebé tots se sentin nomes quebequesos. No va ser una questio d’identitat, va ser una questio de projecte de pais de futur, la que va marcar el resultat. Per aixo no podem fer el mateix error, nosaltres hem de comen¸ar a dissenyar ja el pais on volem viure. I segur que aleshores molta més gent voldra la independencia.
Salut