Hi ha un debat obert sobre el fet de si un autor que escriu en llengua castellana a Catalunya pot ser considerat membre de la cultura catalana. Hi ha molts arguments, tan a favor com en contra. Aquest tema, si fóssim un estat, ni es plantejaria, i això a mí em fa emprenyar molt. Però, a més, voldria afegir-hi un altre aspecte.
És el tema de la "nacionalitat" d’una cultura. La cultura (sigui quina sigui) enriqueix la humanitat en el seu conjunt. Les obres de Shakespeare, Cervantes, Tolstoi, Kafka,… són universals, i ajuden a fer millor el conjunt de la humanitat. Però no. En la espiral "nacional" en la que ens tenen embrancats el estats des de les èpoques absolutistes i l’aparició dels grans estats europeus, aquests s’han apropiat dels autors que els ha interessat i els han promocionat (si ha fet falta) o els ha sobreexplotat per a la causa de la "grandeur" de cadascún d’aquests estats. Els autors s’han convertit en autors de… (Alemania, França, Gran Bretanya, etc…) i no s’ha dubtat mai en utilitzar-los per a la causa. Com els pintors, els actors, els esportistes,… i s’acaba per confrontar la gent per autèntiques collonades. Per exemple: en Fernando Alonso és un gran pilot d’automovilisme. Però jo defensaré sempre en Schumacher per no haver de patir una dutxa d’espanyolisme repelent. Això tenint en compte que parlem de curses automovilístiques…
El mateix passa amb la literatura. Marsé, Vázquez-Montalban, Goytosolo, Mendoza… són autors catalans que, per raons que se m’escapen en cada cas, han ajudat a engrandir la cultura castellana. Han posat el seu gra de sorra per a aportar perspectives noves i enriquidores a la literatura castellana. Però estic segur que la majoria d’ells no pensa (o no pensava) en aquests termes. I això és el més trist.
A mí, com a català (culturalment parlant) em sap greu que això sigui així. Perquè és molt probable que algun d’aquests genials autors s’hagués expressat en català si Catalunya fos un estat internacionalment acceptat. Igual que em sap greu que l’humor d’en Buenafuente enriqueixi i injecti un plus de qualitat en el panorama televisiu en castellà. Hem perdut un altre membre important del panorama cultural català. Potser algú dirà: "però si no ha deixat de ser català!", i tindrà raó en part. No deixarà mai de ser català, però sí que haurà deixat d’exercir-ne i haurà deixat d’enriquir la nostra ja de per si magre cultura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!