Josep Puigvert i Coll

Paraules al vent des de l'Empordà

3 de febrer de 2010
General
1 comentari

Crisis…What Crisis?

Em costa d’entendre què és el que la gent esperava de Reagrupament. Aquesta organització (a la qual, val a dir-ho, pertanyo) és una espècie d’U.T.E. (Unió Temporal d’Empreses) que s’ha format amb la finalitat principal d’aconseguir la independència de Catalunya. És evident que amb molts dels reagrupats no és possible que, per exemple, jo m’hi entengui si ens posem a discutir segons quins temes, donat que aplega gent dins un ampli ventall ideològic.  Per tant, no es pot catalogar de partit polític en el sentit, diem-ne, tradicional de la paraula, doncs seria del tot impossible bastir un programa d’actuació política que acontentés minimament el conjunt dels seus socis.
 
Aconseguir la regeneració democràtica és l’altre gran objectiu d’aquesta organització. Els associats van escollir, en Assamblea, una direcció encapçalada pel Sr. Joan Carretero. Aquest senyor no volia (per les raons que sigui, perquè això no és important) a quatre membres de la Junta directiva, als quals els havia perdut la confiança (això, evidentment, no implica que aquests membres fóssin incompetents… simplement, passat un temps des de l’elecció de la Junta, no disposaven de la confiança del responsable d’aquesta. I en aquest sentit, tampoc no importa el per què… només importa que ells eren 4 i els que continuaven gaudint de la confiança del President eren 11). Per més injusta que consideréssin la postura del President, la opció més lògica era dimitir. I no ho van fer, obligant així als altres membres a pendre una determinació més radical. Al cap i a la fi, van acabar dimitint un parell de dies després. La democràcia és acceptar les circumstàncies quan estàs en una posició minoritària, bo i entenent que es pot lluitar per capgirar la situació. Aquestes persones podien haver lluitat per a defensar els seus arguments, alguns ben lògics i raonables. Però primer havien d’haver dimitit.

Jo he estat força temps en un dels partits clàssics. Les patacades hi eren, però s’amagaven. El que passa és que la contrapartida a una situació de conflicte es podia compensar dins les teranyines del poder, ja que els calés fan tapar moltes boques. Aquí han saltat les espurnes a la primera curva perque la màquina va a tota hòstia i no tenim l’airbag del poder que ens pugui emparar. I, per cert, en el congrés al que vaig anar, les rumorologies (o no) referents als afers sexuals també estaven a l’ordre del dia (tot i que no estés escrit a la convocatòria). Això, aquest tipus de coses, sí que són collonades de les grosses.

També voldria fer referència a tota la gent que s’ha sentit ofesa per aquesta situació. Suposo que tots tenien la il.lusió d’estar en una organització modèlica, on la puresa democràtica s’instrumentalitzava fins arribar a la independència del nostre país. No dic que la intenció no fos aquesta, i que estaria bé que no ens allunyéssim massa d’aquesta premisa bàsica. Però una il.lusió és simplement un concepte, amb diversos significats segons el cas : “Error de percepció, judici o raonament provocat per una aparença” o bé “Una esperança sense fonament real”. No hem de tenir la il.lusió d’aconseguir els objectius que proposa Reagrupament. Hem de treballar per aconseguir-los. Hem de convertir la il.lusió en un fet palpable.

Tornem-hi que no ha estat res.

  1. No puc estar més en desacord amb tu. Sóc soci de Reagrupament i estic profundament indignat amb el què ha passat i com s’ha resol.

    La democràcia és també el respecte per les minories. Si hi ha unes regles decidides per majoria (Assemblea) ningú pot saltar-se-les, en funció de l’aplicació de no sé quin criteri “aquells són així”, “jo sóc el bo”, “no s’ha de perdre el temps discutint”. Perquè de criteris n’hi ha tants com vulguis però l’únic que val és el decidit per majoria i que és el que el Sr. Carretero ha ignorat. Perquè no es tracta de la seva voluntat contra la dels que no pensaven com ell a la Junta. És tracta de la seva voluntat contra el què havia decidit l’Assemblea. Perquè si això ho permetem, on és el límit per a futures desavinences?

    El contrari de regeneració democràtica és caudillisme, el contrari d’ampliar (reagrupar) els independentistes és excloure els que no pensen com tu.

    Jo no crec en la llibertat del país sense la llibertat personal. Pel què es veu, molts dels reagrupats creuen que la llibertat d’expressió i de dissentiment ens els podem passar pel forro. Crec que ja ens ho trobarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!