L’article
152.2 de la Constitució espanyola de 1978 estableix: “ Una
vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts
només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells
mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors
inscrits en els censos corresponents”. El
Tribunal Constitucional infringirà directament aquest article si
invalida una coma del text aprovat en referèndum pel poble català.
D’aquesta manera trencaran el jurament o promesa de respectar la Constitució que van fer al jurar
el càrrec.
Per
aquesta raó el moviment sobiranista ha d’encapçalar la resposta
contra la sentència del Tribunal Constitucional i ha d’utilitzar-la
per deslegitimar el règim i l’Estat espanyol. Encara hi ha molts
conciutadans que encara pateixen el síndrome d’Estocolm que els
lliga emocionalment a l’Estat i al règim que els té segrestats. Com
els judokes, hem d’aprofitar la força i els moviments dels nostres
adversaris per fer-los caure. La única sortida és la independència
i la única via per arribar-hi és la seva declaració unilateral.
Aquesta estratègia exigeix la deslegitimació del duet
Constitució-Estatut a la consciència de la majoria del poble
català. La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional ha
de servir per aquesta finalitat.
Amb
gran probabilitat la màxima institució de la constitució
monàrquica destruirà l’article fonamental per Catalunya del text de
1978. Els articles 151 i 152 es van introduir a la Constitució de
1978 per guanyar el consentiment del poble català a la monarquia
postfranquista. Tots els partits democràtics del nostre país
s’havien aplegat al voltant de l’Assemblea de Catalunya. El seu
tercer punt establia:
“El
restabliment provisional de les institucions i dels principis
configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta
d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple
exercici del dret d’autodeterminació”
. El restabliment de
la Generalitat i el retorn del President Terradelles i de la
Generalitat a l’exili havia suposat la restauració de les
institucions. Però calia també instaurar els “principis” de
l’Estatut de 1932 i aquest havia estat aprovat en referèndum. Amb
aquell compromís històric els representants de Catalunya,
constituïts en Assemblea de Parlamentaris, no podien acceptar una
autonomia atorgada com la que configuren els articles 143 i següents
de la Constitució espanyola. La majoria del poble català va votar
aquesta perquè contenia els articles 151 i 152. Si són eliminats
“de facto”; si un Estatut aprovat en referèndum pot ser
modificat “de facto” per un Tribunal controlat pel PP i el PSOE
aleshores la Constitució no té el consentiment del poble català.
Contra la sentència s’apel·la a la unitat catalana. Aquesta crida
és sempre poderosa. Els defensors-beneficiats de l’actual règim
constitucional ja intenten desviar la ràbia popular contra el Partit
Popular que ha presentat el primer recurs contra l’Estatut. Però
amaguen que hi ha sis recursos més, un dels quals presentat pel
“Defensor del Pueblo”. També intentaran aplegar el nostre poble
en defensa de les competències de l’Estatut. Però ignoraran que la
sentència ataca la clau de volta del tercer punt de l’Assemblea de
Catalunya, la voluntat del poble català, el seu dret històric a
l’autodeterminació.
Per tant el moviment sobiranista ha d’articular un lideratge
alternatiu: la unitat de la societat civil al voltant de la defensa
de la “voluntat” del poble català expressada en referèndum. Hem
de despertar l’opinió pública catalana i fer-li veure que no estan
en joc unes competències o un pròleg sinó l’essència de la
democràcia: la voluntat del poble expressada a les urnes. De manera
natural i ineluctable la “voluntat del poble català” xocarà
contra la parella de fet que són la Constitució Espanyola i
l’Estatut d’Autonomia.
No hi pot haver unitat catalana al voltant d’una defensa de
l’Estatut encapçalada pel president Montilla. Perquè no garantirà
la primacia de voluntat del nostre poble sobre la Constitució
espanyola. El president Montilla només pot vindicar el règim
monàrquic actual i la seva partitocràcia. La seva posició
d’aparent fermesa és només una pantalla, una maniobra
propagandística amb la vista posada a les properes eleccions. És la
repetició de la jugada del desplegament publicitari a favor del nou
sistema de finançament, amb les mateixes entitats subvencionades que
li van donar suport aleshores.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!