La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística no té la violència explícita de la brutalitat policial de l’U d’Octubre, però implica un abús de força similar. Hi ha una diferència: aquelles salvatges escomeses van generar la repulsa general; en canvi, les sentències no originen rebuig perquè aparenten l’aplicació del dret democràtic. Tanmateix, els jutges de Felipe VI no imparteixen justícia; imposen per la força la sobirania espanyola sobre Catalunya; són els successors de la Real Junta Superior de Justicia de Cataluña que el Duc de Berwick va nomenar el 15 de setembre de 1714, després d’arrasar Barcelona.
Si els jutges del TSJC apliquessin el dret democràtic, tindrien present l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pels ciutadans en referèndum que deia: “La llengua pròpia de Catalunya és el català…i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”. En canvi, imposa la utilització vehicular de l’espanyol en un mínim del 25% que ignora aquesta voluntat. Es legitima en una sentència del Constitucional que representa un “cop d’estat” jurídic perquè vulnera l’article 152.2 de la Constitució de 1978 com he explicat en altres entrades. Des de la infàmia de 2010 les sentències dels més alts tribunals espanyols que afecten Catalunya, inclosa la que acaba amb la immersió lingüística només tenen una finalitat: imposar la sobirania espanyola al poble català sense el seu consentiment.
La reacció dels dirigents catalans davant de l’ultimàtum del TSJC és indigne de la lluita secular del poble català per mantenir la nostra llengua i identitat. PSC, Comuns, ERC i Junts no es van plantejar defensar la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum. La por a la repressió judicial els va portar a reconèixer el castellà com a llengua vehicular a la llei de política lingüística.
Només el temor a les inhabilitacions, les multes i la presó justifica aquesta resposta, perquè no hi ha cap consideració pedagògica, ni sociològica. Van arribar a aquell pacte per apaivagar els jutges espanyols; però aquests en la seva darrera interlocutòria deixen clar que imposen una assignatura troncal en espanyol. La por també explica l’escrit dels directors dels centres concertats exigint seguretat jurídica, deixant de costat la defensa de la nostra llengua. El pànic és l’única raó perquè el conseller d’Educació es limiti a dir que posarà una interlocutòria al TSJC. Com si no haguessin fracassat tots els recursos anteriors!
La resposta honorable del poble català davant l’atac judicial a la immersió és la desobediència civil que Mahatma Gandhi va seguir contra les lleis i els tribunals de l’Imperi britànic. La resistència no-violenta implica no col·laborar amb el mal, superar la por i acceptar les conseqüències de desobeir les lleis i sentències injustes. La disposició al sacrifici distingeix la desobediència civil dels delinqüents que sempre intenten escapar de la policia. La fermesa moral fa que la violència de les sentències injustes generi la repulsió de les persones civilitzades, la mateixa indignació que van produir els cops de porra i les càrregues policials de l’u d’octubre.
No podem pensar que la Generalitat o els partits polítics es posin al davant d’un moviment així, encara que es tracti de defensar el que van aprovar els ciutadans de Catalunya en referèndum. En tot cas podem esperar que s’hi afegeixin quan l’acció agafi volada. Un bon model a seguir són els insubmisos al servei militar obligatori de la dècada de 1990, iniciat per uns pocs, però que va créixer exponencialment.
Gandhi preparava les campanyes de desobediència civil amb molta cura. La conscienciació de la gravetat de la injustícia, les accions de protesta i la preparació del nombre més elevat possible de persones decidides a sacrificar-se precedien a la insubmissió; en el cas de la lluita contra la imposició del 25% cal implicar directors, professors i pares i mares. Potser el primer pas de les associacions contràries la imposició del 25% del castellà seria una vaga a l’ensenyament. La seva preparació hauria d’anar acompanyada d’una argumentació sòlida sobre la transcendència de mantenir la llengua pròpia per al futur de Catalunya. En l’entrada vinent aportaré raons en aquest aspecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!