El que Gandhi va anomenar la «insistència en la veritat» hauria de ser l’actitud de la Taula de Diàleg entre el Govern de la Generalitat i el Govern espanyol. Si des del primer moment la part catalana planteja el referèndum i l’amnistia, el Regne d’Espanya s’enquistarà en les seves dues negatives i la taula esdevindrà un diàleg de sords que ens farà perdre uns anys, sense avançar vers un nou embat de desobediència civil. «Insistir en la veritat» és evidenciar que la posició del règim monàrquic des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és antidemocràtica i anticonstitucional. Els independentistes ja ho sabem, però cal argumentar-ho de manera incessant als nostres conciutadans no independentistes; a l’opinió pública internacional; i a la part més democràtica de l’opinió pública espanyola.
Conflicte constitucional
El punt d’arrancada de la Taula de Diàleg en el qual podrien coincidir el Govern espanyol i el català és constatar que Catalunya pateix un «conflicte constitucional»; és a dir una definició més precisa que el «conflicte polític» que admès Pedro Sánchez algunes vegades. El conflicte és constitucional perquè Catalunya es regeix per un Estatut d’Autonomia que no és el que els ciutadans de Catalunya van aprovar en el referèndum de 2006. La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va modificar l’Estatut en aspectes essencials: va rebaixar la naturalesa constitucional de l’autonomia, va anul·lar la justícia catalana i el sistema de finançament, entre d’altres. Ara que el PP i el PSOE són incapaços de renovar els magistrats d’aquest tribunal i del poder judicial cal reiterar que la sentència de l’Estatut es va signar després de quatre anys de vergonyoses maniobres partidistes.
No hi ha una expressió més clara de la voluntat d’un poble que un Estatut votat en referèndum; per tant un país regit per un Estatut d’Autonomia que no té el consentiment dels ciutadans viu en opressió permanent. A més d’antidemocràtica aquesta situació és anticonstitucional. Perquè la Constitució espanyola de 1978 estableix (article 152.2): «Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podran ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes». El Tribunal Constitucional no podia modificar l’Estatut. Si el considerava anticonstitucional havia d’ordenar la repetició de tot el procediment i la celebració d’un nou referèndum.
La part catalana no pot acceptar la negociació d’un nou Estatut que s’hauria de fer d’acord amb la doctrina establerta a la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 i posteriors. Aquesta interpretació altera de manera substancial el pacte entre l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya i les Corts espanyoles feta a la Constitució de 1978. Aquestes sentències del T.C. han constitucionalitzat les posicions que Manuel Fraga Iribarne, exministre de Franco i fundador del PP, va defensar en el debat constitucional. En el moment constituent van ser refusades i ara són vigents. Aquesta reinterpretació de la Constitució de 1978 l’ha fet el Regne d’Espanya de manera unilateral, abusant de la seva majoria, sense comptar amb el consentiment de Catalunya, una nació minoritzada.
El conflicte constitucional s’ha de resoldre d’acord amb la legalitat internacional
El conflicte constitucional entre Catalunya i el Regne d’Espanya ha comportat l’empresonament i l’exili del Govern de la Generalitat, de la Presidenta del Parlament, dels dirigents de les dues principals organitzacions civils catalanes i el processament de més de tres mil persones per actes de protesta. Quan un conflicte constitucional té aquesta envergadura no es pot resoldre en el marc d’una Constitució que ha esdevingut odiosa per a la majoria de catalans. Cal atendre als Principis democràtics de la legalitat internacional. Així ho va fer la Cort Suprema del Canadà sobre el conflicte amb el Quebec: no va analitzar el que deia la Constitució canadenca sobre el cas, sinó el que establien els Principis democràtics mundials. El Regne d’Espanya ha signat la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils, que estableixen el Dret a l’Autodeterminació com el fonament de les relacions entre els pobles. Aquests tractats formen part de la legislació espanyola segons l’article 96 de la C.E. de 1978, fins i tot si afecten «la integridad territorial del Estado» (article 94. punt c).
La part catalana de la Taula de Diàleg podria proposar a la part espanyola que el seu Govern elevi al Tribunal de la Haia la qüestió de si Catalunya té dret a celebrar un referèndum d’independència. El Govern de Sèrbia va plantejar-hi la legalitat internacional de la Declaració d’Independència de Kosovo. El Regne d’Espanya nega que Catalunya tingui aquest dret; per aquesta raó no són aplicables els pactes internacionals que ha signat. El fet que la Constitució de 1978 no reconegui l’autodeterminació de Catalunya no vol dir que no el tingui. La part catalana sosté el contrari perquè el 1714 va ser annexionada per la força de les armes al Regne de Castella, que l’any 1812 el va canviar pel de Regne d’Espanya. La negativa espanyola a l’autodeterminació catalana és de part interessada; per tant només una instància internacional pot ser imparcial. Si el Tribunal de la Haia conclou que Catalunya té dret al referèndum, els tractats internacionals sobre l’autodeterminació signats pel Regne d’Espanya serien d’aplicació a Catalunya i el referèndum sobre la independència seria constitucional i legal.
Dos comentaris finals
1) El Govern del PSOE i PODEMOS no acceptarà cap dels arguments ni propostes per resoldre el «conflicte constitucional» de la part catalana perquè perdrien vots a les eleccions de 2023. Felipe VI, capità general de l’exèrcit espanyol, no admetrà mai un referèndum sobre la independència de Catalunya, de la mateixa manera que Alfons XIII mai va acceptar un Estatut d’Autonomia per Catalunya. Només una forta pressió de les potències europees podria forçar-lo si la situació a Catalunya amenaça l’estabilitat europea. També una «crisi del règim» borbònic, de la gravetat de la de 1931, pot obrir la porta a una crisi d’Estat, en la qual es plantegi l’autodeterminació.
2) Els destinataris de la nostra «insistència en la veritat» en la Taula de Diàleg són els catalans no-independentistes; cal tornar a evidenciar la voluntat del Regne d’Espanya a imposar-se de manera unilateral, per la repressió. Aquest missatge també ha d’arribar a l’opinió pública europea i els seus governs per treure’ls de la passivitat quan esclati un nou embat amb el Regne d’Espanya. Uns tercers destinataris són els espanyols que accepten la realitat plurinacional del Regne d’Espanya, que ens poden ajudar en les futures confrontacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!