La feblesa catalana
La
incapacitat dels partits catalans per liderar la resposta del nostre
poble contra l’eficàcia les maniobres del Tribunal Constitucional
mostra la seva extremada feblesa. La sentència serà l’atac més
greu a Catalunya des de l’entrada de les tropes franquistes. Afectarà
aspectes fonamentals per a la nostra supervivència nacional com la
immersió lingüística, el finançament de Catalunya,
l’administració de justícia o les competències de la Generalitat,
entre molts altres.
La
moció unitària del Parlament respecte a la propera sentència és
el paradigma de la feblesa catalana. La direcció del PSC va acordar
els límits de la seva resposta en una reunió secreta amb el PSOE.
Van decidir presentar-la al Senat per no afectar la disciplina de vot
dels diputats escollits a la llista de la ministra Chacón. També
van optar per subratllar aspectes secundaris com la renovació dels
membres caducats del Tribunal Constitucional, la seva incapacitat per
arribar a una sentència, o la reforma de la llei que el regula.
Convergència i Unió admet aquestes condicions i té la barra
d’apel·lar a la seva “superresponsabilitat” per pactar un acord
innocu. Esquerra fa la pirueta sublim de negar-se a signar l’acord,
però votar-lo a continuació. És incapaç d’una actuació
alternativa, per no posar en perill el seu pacte al govern de la
Generalitat. Tots plegats han deixat de costat el principi de la
democràcia: la preeminència de la voluntat del poble català sobre
la Constitució espanyola.
Espanya
ha perdut el respecte per Catalunya perquè ha arribat a la conclusió
que la nostra nació i els seus dirigents són inofensius. El poble
català només és temut quan és una amenaça pel règim espanyol.
Va ser respectat a la Transició quan la monarquia de Juan Carlos
necessitava el suport del catalanisme per guanyar credibilitat davant
les democràcies europees. Ara és menystingut perquè els dirigents
polítics, empresarials i mediàtics catalans no s’atreveixen a
qüestionar l’ordre constitucional espanyol.
Catalunya
és feble perquè els dirigents polítics catalans estan més
preocupats pels resultats de les properes eleccions que no pas pels
efectes de la futura sentència. Catalunya és feble perquè els
partits polítics catalans avantposen l’estabilitat de l’Estat
Espanyol als nostres interessos nacionals.
Resposta als atemptats
contra la democràcia i contra la dignitat de Catalunya
La
sentència del Tribunal Constitucional infringirà el principi
fonamental de la democràcia, que és
anterior a la Constitució Espanyola de 1978:
“La voluntat dels
pobles és el fonament de l’autoritat dels poders públics”, diu
l‘article 21.3. de la
Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides.
I
l’article primer del
Pacte
Internacional dels Drets Civils i Polítics sosté: “Tots
els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret
determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel
seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.
Cap
institució de l’Estat Espanyol té legitimitat per decidir si
Catalunya és o no una nació perquè són jutge i part. Les Nacions
Unides van ser fundades per actuar com àrbitres imparcials en
conflictes d’aquesta mena. Per més escarni la sentència violarà
l’article 152.2 de la Constitució Espanyola de 1978 que estableix:
“una vegada
hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només
podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos
estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en
els censos corresponents”.
De
manera incomprensible els defensors catalans de l’ordre
constitucional amaguen aquest apartat.
Aquest article, sumat a la disposició transitòria segona de la
Constitució, va representar el reconeixement de la voluntat del
poble català. Aleshores el Regne d’Espanya encara temia Catalunya.
Milers de demòcrates catalans havien pagat amb la mort, la tortura,
la presó, l’exili i moltes altres penalitats la defensa del poble
català com a subjecte polític. Ara la sentència del Tribunal
Constitucional ignorarà aquest precepte i prevaricarà. L’ordre
constitucional espanyol va néixer inserit en la legalitat franquista
i ara s’en mostren les conseqüències.
Al segle XX Catalunya va respondre amb contundència als atemptats
als principis democràtics fonamentals comesos per l’Estat Espanyol.
La Solidaritat Catalana (1907) va ser la resposta a la la Llei de
Jurisdiccions que vulnerava el principi de la supremacia del poder
civil sobre les forces armades. La proclamació de la República
Catalana (1931) va ser la resposta a la Dictadura del general Primo
de Ribera avalada per Alfons XIII. L’Assemblea de Catalunya i
l’Assemblea de Parlamentaris de 1977 van culminar la resistència
catalana a l’intent de genocidi de la nostra nació portat a terme
pel règim militar franquista.
Per ser dignes dels demòcrates que ens han precedit la resposta
catalana a la sentència ha d’estar a l’alçada de la nostra
història. S’ha de tractar com un nou atemptat a un principi
democràtic: la voluntat popular és el fonament dels poders públics.
Si no som contundents davant aquesta ofensa mai més l’Estat
Espanyol, ni l’opinió pública mundial, ens tindrà el menor
respecte.
Aplegar mobilització amb
acció política
Fins
ara els partits polítics han seguit les deliberacions de la
sentència sense sortir de l’ordre constitucional i estatutari. N’ha
resultat la impotència d’uns representants còmodament instal·lats
en la ben pagada teranyina del règim actual.
Però
la part més conscient de la ciutadania catalana ha retornat als
fonaments de la nostra història: som una nació que té el dret a
l’autodeterminació i la defensem al carrer. Va començar amb les
grans manifestacions de l’any 2006 i 2007 i ha seguit amb el gran
moviment de les Consultes Populars. Han emergit més de 400
comissions locals, s’han mobilitzat més de 50.000 voluntaris i més
de mig milió de ciutadans ja han votat “si” a la constitució de
Catalunya com Estat de la Unió Europea.
Però els efectes d’aquestes concentracions han estat limitats
perquè no han reclamat la representació democràtica del poble a
les eleccions. En canvi Solidaritat Catalana (1905-1907), la
República Catalana (1931) i l’Assemblea de Parlamentaris de 1977 van
combinar la mobilització al carrer amb la lluita per la
representació a les urnes. Solidaritat Catalana va foragitar els
partits dinàstics sucursalistes de la política catalana; la
proclamació de la República va portar al primer Estatut d’Autonomia
de 1932 i l’Assemblea de Parlamentaris va aconseguir el restabliment
de la Generalitat. Ara hem d’esdevenir un Estat com han fet desenes
de nacions europees des de 1991.
Per
aconseguir-ho les mobilitzacions populars contra l’ofensiva espanyola
dels darrers anys ha de traduir-se en un moviment polític. Però una
part dels seus activistes es frenen per la conducta política dels
partits catalans i una altra part encara confien en els seus partits.
La defensa de Catalunya necessita combinar les mobilitzacions
populars amb una nova estratègia política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!