El
general va
evocar
el debat de l’Estatut de 1932 amb Companys, Azaña i l’oposició de
Ortega y Gasset i va dir:
“La preocupación por
la unidad de España se ha desatado con la presentación del proyecto
de “Estatuto de Cataluña. La historia se repite”.
Va ressaltar com preocupants tres aspectes de l’Estatut: el concepte
de nació, l’obligatorietat de la llengua i l’administració de
justícia. Exactament els mateixos temes que debaten els magistrats
del T.C. Tot i això demana tranquil·litat als militars perquè
“Afortunadamente, la
Constitución marca una serie de límites infranqueables para
cualquier Estatuto de Autonomia”.
Però es va passar quan va amenaçar: “si
esos límites fuesen sobrepasados . . . . seria de aplicación el
artículo 8º de la Constitución” . I
va citar textualment l’article que atorga a les forces armades la
defensa de la integritat d’Espanya.
La història s’ha repetit. El general Mena va ser arrestat, però
els seus “límits infranquejables” s’aplicaran per la via d’una
tercera cambra política nomenada pel PSOE i el PP. Després del Cop
d’Estat del 23-F el tinent coronel Tejero, els generals Milans del
Bosch i Armada i d’altres van ser empresonats. Tanmateix, a
continuació, els grans partits espanyols van signar els pactes
autonòmics, van elaborar la LOAPA i van tallar d’arrel les
aspiracions catalanes. L’elaboració del nou Estatut d’Autonomia
pretenia retornar al punt anterior al 23-F i, de nou, aquesta
pretensió ha xocat de manera frontal amb el règim constitucional
vigent.
Han
passat tres anys de maniobres indignes al Tribunal Constitucional.
S’han produït impugnacions creuades dels seus membres. Més de la
meitat dels seus components han finalitzat el seu mandat i el PP i el
PSOE no s’han posat d’acord per nomenar els seus substituts. En
aquestes condicions el Tribunal Constitucional s’atrevirà a
modificar el text que el poble català va aprovar en referèndum
perquè, segons ells, no s’adapta a la Constitució. El que està en
joc no és l’Estatut, sinó la Constitució. D’aquesta manera posen
de manifest que aquesta és un “Diktat” de límits
infranquejables imposada contra la voluntat dels catalans.
La
unitat que reclama el President Montilla és impossible. Hi ha un xoc
de legitimitats que no permet l’ambivalència. O es defensa la
primacia de la voluntat del poble català expressada a les urnes; o
es defensa la legalitat espanyola i el Tribunal Constitucional, que
té darrera la força de l’exèrcit que es va rebel·lar l’any 1936
contra la democràcia.
El
Regne d’Espanya té la força. Davant d’ella podem adoptar l’actitud
de resistència del General De Gaulle després de la derrota de
França davant Hitler. O bé podem adoptar l’actitud
col·laboracionista del Mariscal Petain. Podem adduir, com aquest
darrer, que és millor administrar la meitat de França, conservar
les colònies franceses i que els funcionaris i polítics cobrin a
final de mes. El general De Gaulle no tenia una mentalitat numantina,
sinó dignitat; va optar per la resistència perquè la victòria era
possible: coneixia l’enorme potencial estratègic dels Aliats.
També
ara l’Estat Espanyol és més feble del que aparenta. Sobretot, va
contra el corrent mundial i europeu. Mentre Espanya retrocedeix a
posicions anacròniques, a Europa desenes de nacions han aconseguit
la independència.
La
unitat al voltant de la resistència és més digne i té més futur
que deixar-se arrossegar per les maniobres propagandístiques del
PSC-PSOE. La carta del President de la Generalitat forma part de la
campanya per vendre la propera sentència del Tribunal Constitucional
a l’opinió pública catalana. Intenten repetir la jugada de la
presentació del finançament: una presentació triomfalista, els
resultats reals de la qual ja els hem vist: increment de l’espoli
fiscal a causa dels augments d’impostos.
Deixem
el PSC-PSOE i els seus aliats sols. Preparem la resposta a la
sentència del Tribunal Constitucional al voltant de tres eixos: 1)
la deslegitimació de la Constitució Espanyola, del seu règim
corrupte i del seu Estat hostil a Catalunya. 2) la mobilització del
poble català amb la vista posada a un canvi important a les
eleccions al Parlament de Catalunya. 3) la internacionalització del
cas català portant la sentència del Tribunal Constitucional a les
instàncies internacionals com un atemptat Pacte
Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides.
En propers escrits desenvoluparé aquests tres punts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!