Des de les planícies de la Lluna ens arriba el mandat de fer ben visibles els símbols del nostre amor a España. Com ho podrem fer, pobrets de nosaltres?
Per suposat, els ajuntaments, les escoles, els poliesportius, els hospitals, els edificis públics enarboraran en tots els seus màstils enormes banderes espanyoles que, de tant grans, arribaran a terra i els ciutadans les besaran cada cop que hi entrin. Però no serà suficient. De tots els balcons de les nostres ciutats penjaran ensenyes gegants grogues i vermelles que cobriran totes les façanes i il.luminaran l’interior de les cases més encara que el sol que ocultaran. Al jardí de cada xalet florirà un màstil altíssim espanyol i es faran juguesques patriòtiques entre els veins per veure qui el té més gran. Però tot això, no serà encara suficient. Del Pirineu a la plana, el Govern tallarà tots els arbres del país i, al seu lloc hi plantarà parracs de bandera dels que naixeran frondosíssims boscos de pals coronats amb la sagrada tela. Déu, complagut per aquesta explosió d’amor patri, hi farà néixer bolets vermells al damunt d’herba groguenca i portarà núvols porpra de tempesta de neu que cobriran el país d’un mantell roig i daurat que s’hi quedarà per sempre més, davant del goig ciutadà. Però encara no serà suficient. Les dones sortiran al carrer cobertes amb un burka vermell i groc (en franges horitzontals o verticals, ambdues possibilitats seran legals) i els homes ens tatuarem el cos, de cap a peus amb els colors del sant estendard: les natges quedaran pintades de vermell llevat d’uns centímetres a banda i banda de la ratlleta, que serà de color groc. La Constitució determinarà quants centímetres exactament. Però encara no serà suficient. Per llei, els objectes quotidians hauran de ser d’una combinació dels colors sagrats. En particular, el paper higiènic tindrà tres bandes longitudinals amb els càlids tons i embolicarà unes tifes que, per reial decret, també seran grogues i vermelles.