Oda de València a Barcelona
La dimensió ètica de l’obra de Joan Maragall (1860-1911), amb un inequívoc compromís cívic des de la seva condició de classe benestant, va merèixer un respecte molt generalitzat, per la significació de la seva alçada moral i, també, per la qualitat de la seva obra literària, ja molt reconeguda. Per això, Rodrigo Soriano, un dels dirigents republicans que preparava l’Assemblea Regionalista Valenciana del 1907 (a imitació de la Solidaritat Catalana del 1906), va demanar a Maragall “unes lineas acerca del movimiento regionalista valenciano”. Probablement fou en resposta a aquesta petició que Maragall escrigué el poema “A València en festa”.
La influència de Maragall a València, on té dedicat un carrer, degué ser més àmplia, fins i tot amb xiquets aprenent, escolarment o familiarment, alguns dels seus versos. Quan va morir el meu pare, l’any 1978, i posàrem al recordatori el fragment final del Cant espiritual (“I quan vinga aquella hora de temença…”), els meus germans i jo vàrem poder comprovar que alguns amics del pare, com ara el doctor Primo Yúfera, se sabien aquest poema de Maragall. Potser altres coneixien la Vaca cega o, de segur, l’Oda a Espanya, però em fa l’efecte que la incidència era més pregona del que sembla. I potser encara ho és…
Com a mostra més recent, faig pública aquesta Oda de València a Barcelona, que segueix l’estil de Maragall i que ha arribat no fa gaire a les meves mans.
Escolta, Barcelona, la veu d’un fill
que et parla en llengua ben catalana;
parle en la llengua d’una ciutat
que t’és germana:
des d’ací, pocs t’han parlat;
d’Espanya, massa.
T’han parlat massa, amb crits cridant,
aquells que et volen sotmesa a una terra
hostil i estranya.
Les teves glòries són en la mar
que ensems ens banya.
Jo vull parlar-te molt altrament.
Per què no escalfes la teva sang?
Sang per la lluita, seny i treball,
vida pels d’ara i pels que vindran.
No restis morta.
Massa has pensat portes endins
i massa poc en el teu poble.
Tràgica ha estat la teva sort
mantes vegades.
Bombes i morts has sabut vèncer,
oh Barcelona!
He vist que aculls gents ben diverses,
fent i desfent fills novells de Catalunya,
poc conscients del país on els ha dut l’atzar;
i tu vius i somrius, mirant al món
com una folla.
On és ta força? I el teu destí
al capdavant d’un poble que t’estima?
Tot ho perdràs si no t’aixeques.
Torna a renéixer, prem el timó
amb mà ferma de mare!
Salva’t i salva’ns del mal govern,
d’Espanya i França. Que el nostre clam
et torne fecunda, alegre i viva.
Aixeca el front
i porta els teus fills al ple domini de la terra.
Ja et veig, Barcelona, estendre els braços,
oint la veu de tro del nord i el sud,
de terra endins i mar enllà.
Cap i casal d’una pàtria que no és petita
i que desitgem completa!
València, 17 de març del 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!