Josep Guia Marín

– Centrem-nos ara una estona en el problema d’Espanya: d’on penses que li ve, aquesta dificultat d’acceptar que els catalans no siguem com ella?

– Uhm… És cert que cíclicament Espanya s’ha de mirar a l’espill, com aquella bruixa de la Blancaneu, perquè algú li cante les glòries. Ja s’ho farà. Pel que fa a nosaltres, el cas és que si algú sap que som diferents són, justament, els espanyols i, més concretament, les classes dominants espanyoles i els seus intel·lectuals orgànics. Ells sempre ens han considerat així. No els passa amb els bascos, això: en el fons, sembla que pensen que “son de los nuestros”. Un restaurant basc pot triomfar a Madrid però un de català, no. Dels catalans, mai no en diran que “son de los nuestros”. De vegades pense que tenen, amb nosaltres, un problema no resolt d’enveja històrica, a més de les raons materials profundes de voluntat de dominació i d’espoliació econòmica per part de l’oligarquia castellano-andalusa.
 

– Què vols dir amb això de l’enveja històrica?

– Que som dues cultures romàniques, veïnes, algunes vegades complementàries, algunes vegades competidores i, sovint, enfrontades. I resulta que l’una, la nostra, amb menys demografia però més desperta culturalment, els ha passat al davant en molts moments de la història. Respecte a rebre influències que venien d’Europa, per exemple. I no perquè fórem més intel·ligents ni més eixerits ni res (mirar-se la història així seria una ximpleria), sinó, simplement, per situació geogràfica. Estem més a prop dels centres de modernitat europeus que no pas Castella. Aquest avantatge ha estat vist, en alguns moments, per ells mateixos, i així ho han reconegut.
 

– Quan ha estat, això?

– Ara pense en el mateix Jorge Manrique, quan escriu aquelles cobles “por la muerte de mi padre” i, en reflexionar sobre com passen les coses i les èpoques d’esplendor i tot, sobre la mort inevitable que ens espera a tots al final, deixa anar: “…los infantes de Aragón, ¿qué se ficieron? ¿Qué fue de tanto galán? ¿Qué fue de tanta invención como trujeron?”
 

– T’ho saps de memòria!

– Mira… [riu] I és clar, un pensa: qui eren “los infantes de Aragón”? Doncs tota la colla dels Trastàmara. Quan el Compromís de Casp va nomenar rei Ferran d’Antequera, els seus quatre fills van venir cap aquí. Però com que en aquesta família estaven obsessionats per manar a Castella, tot era venir i tornar-se’n cap allà (de fet, menys el fill gran, el futur Alfons el Magnànim, que se’n va anar a Itàlia, tots els altres van ser uns bales perdudes, sempre posant-nos en conflictes per culpa de la seua dèria d’intervenir a Castella…!). Tornaven cap allà i hi portaven “invención”, la que deia Manrique que després s’havia perdut. És a dir, havien anat a l’orient de Castella i s’havien modernitzat. A banda que foren dolents com a tenques, el cas és que s’havien modernitzat i havien portat fins allà coses noves. Que venien del món català. N’hi ha molts exemples, d’aquestes “coses noves” que arribaven a Espanya des d’aquí. El marquès de Santillana ho diu, al seu Proemio, per exemple. Hi ha tota una sèrie de traduccions d’obres al castellà que passen prèviament per versions catalanes, i que vénen del francès o de l’occità o de l’italià. Renaixement i humanisme entren per les terres catalanes abans de passar cap a Castella. O, més modernament, per on entra a la península Ibèrica el romanticisme? I el socialisme? O les màquines de vapor? O el modernisme? O les avantguardes artístiques?
 

(Fragment del llibre de Núria Cadenes, Josep Guia. L’independentisme complet, editorial Malhivern, 2013)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!