“El mismo tratamiento que la lengua castellana”
Aquesta és la trampa. En la resposta a la interpel·lació d’Alfred Bosch, el ministre Wert, amb posat de demòcrata i de conciliador, afirma que, al seu avantprojecte de llei, “el catalán tiene, como mínimo, el mismo tratamiento que la llengua castellana”.
A banda del fet que això no és així, el que cal denunciar és aquest pretés “igualitarisme”, que es presenta com si fos la cosa més natural del món i com si fos una solució justa i desitjable. I no.
La “lengua castellana”, senyors de l’Espanya imperial, és una llengua sobrevinguda i imposada al nostre país, al llarg i ample de les terres de la nació catalana. Per tant, no hi pot tenir, de cap manera, els mateixos drets que la nostra llengua pròpia. La “lengua castellana” és històricament forastera a casa nostra i se l’ha de tractar com a tal, no com si ens fos pròpia. Així que, de “mismo tratamiento”, res de res. I, encara menys, de tracte de superioritat, que és la injusta i opressiva situació en què es troba el català sota l’espanyol a la major part de l’àmbit lingüístic.
Prou de cinisme i prou de falsos posats pseudodemocràtics, de solucions que es presenten com a equilibrades: el castellà és una llengua invasora (en territoris que no són els seus), que vol substituir i fer desaparèixer la llengua catalana. Les coses clares. I tot el que fem en favor de la recuperació del català serà poc, per tal de desfer aquesta injustícia que s’arrossega i creix al llarg dels anys.
Guelph (Ontario), 12 de desembre de 2012
https://twitter.com/JosepGuia
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La manera com a escola ens maltractaven, ens tractaven a baqueta, ens atupaven, ens multaven, ens maleïen, ens feien treure la llengua i hi apagaven llurs burilles enceses. Quantes vegades de petits hem anat a casa amb la llengua cremada, amb les orelles sagnant? Quants n’acabaven entre els nostres companys completament tocats del cervell, per culpa de les garrotades rebudes? Perquè parlàvem en català! (Perquè parlàvem en dialecte provincià, en no-cristià, en ignorant (en deien els torturadors castellans; no sé pas com en deuen dir ara, ho deuen dir més fi, en deuen dir paritat, tolerància, igualtat, ara que ens tenen contra les cordes, ara que ens tenen ofegats, amb el darrer bleix a trenc d’estimbar-se’ns, i au, bona nit…).
Per què hauríem de mai oblidar d’on ve el castellà que envaí les nostres terres amb inquisicions i tortures?
Hem d’esperar que ens hagin anorreat del tot, i llavors qualque estudiós de les centúries propvinents pugui “plorar”-nos, enyorós, cocodrilenc, sempre tanmateix en parla forastera?
Au bah!