Distorsions en l’independentisme (IV)
Autonomisme
L’absorció de l’independentisme provocada pels plantejaments “unitaristes” apuntats adés (al lliurament anterior) sol donar una resultant autonomista, a la qual –tot cal dir-ho- s’apunten de grat alguns independentistes que aprofiten l’oportunitat per “fer la política possible” i, de pas, per viure de la política el millor possible. El poble català ha estat especialment procliu a (re)caure en l’autonomisme, una i altra vegada, durant més de 100 anys, fins que, finalment, l’evidència (constitucional espanyola) que l’autonomia ja no dóna ni podrà donar més de si, ha contribuït força a la superació, esperem que definitiva, de l’etapa autonomista del nacionalisme català, al Principat. Al País Valencià i a les Illes tot fa preveure que es cremaran les etapes autonomistes més ràpidament. Tot i això…
Regionalisme
La consideració només de la regió històrica del Principat –i més restringida encara a només quatre províncies espanyoles, és a dir, sense la Franja ni la Catalunya Nord–, ha estat i és un altre element afeblidor de l’independentisme català. Com bé va dir Joan Fuster: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur (…) el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència” (1950). El Principat, tot sol, sempre pot ser recuperable des d’Espanya, en forma d’una autonomia (i d’un finançament) més o menys especial o d’un “estat associat” i subaltern, mentre que les Illes o el País valencià, a soles, estan condemnats sense remei a l’absorció espanyola. La nació catalana completa, en canvi, és indigerible per Espanya (i per França). És la garantia de la no tornada enrere, la garantia de salvació.
Agitacionisme
No negaré, i menys encara des de la militància comunista, la importància de l’agitprop (agitació i propaganda) en la lluita d’emancipació, tal com ho va deixar ben establert Lenin. Però agafar el complement com si fos el nucli ja és una altra cosa. La deriva catalanista, i també independentista, cap a les accions imaginatives i de masses, com un fi en elles mateixes, és un altre dels vicis que arrosseguem, potser per tal d’evitar enfrontar-nos conseqüentment a la lluita política de debò. La que exigeix tenir uns dirigents (o, si més no, uns representants) que facin no només el que vol el poble (que ja estaria bé) sinó que vagin més enllà encara, que per això se pressuposa que han de ser-ne dirigents i no anar sempre a remolc i frenant. Però mentre no fem això, mentre continuem fent únicament marxes, manifestacions, cadenes humanes, pintades de murals, aplecs, botifarrades i declaracions retòriques, no reeixirem. Cal un altre nivell d’exigència i de coratge en l’activitat política: votar representants polítics honestos i valents, disposats a proclamar la independència i lliures de dependències per poder fer-ho. Internacionalment, mai no serem presos en consideració a partir de l’agitació de masses únicament, sinó per actuacions concretes independentistes dels representants del poble, en clau institucional, exercint la pròpia sobirania al marge d’Espanya i de França.
Retoricisme
Aquest element de distorsió és ben recent. Abans ens les havíem d’haure amb els qui ens negaven el pa i la sal, tractant-nos com a il·luminats perquè reclamàvem la independència. Ara, després que el poble s’hi ha abocat, una part dels mateixos crítics i contraris anteriors, ara ja seguint el poble i frenant-lo, s’han fet portaveus d’un independentisme retòric (“dret a decidir”, “sobirania”, “estat propi”, transició nacional”…), sense actuacions polítiques concretes de signe independentista, homologables internacionalment. Tornen a segrestar l’independentisme en favor de l’autonomisme però, ara, ho fan usant una retòrica proto-independentista. Ja és un pas. Esperem que ho tindran difícil per mantenir aquesta posició de paraules sense fets.
València, 13 d’abril del 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!