Distorsions en l’independentisme (I)
La llarga i lenta gestació històrica de l’independentisme català ha anat acompanyada d’una sèrie d’elements que, de forma recurrent, han dificultat la identificació i la impulsió de l’estratègia d’alliberament nacional. Cal advertir, d’antuvi, que no tots són imputables als contraris a la independència. També els mateixos independentistes hem contribuït, amb indefinicions i desorientacions pròpies, a fer difícil el nostre reconeixement. Fins a temps ben recents, no hem tingut suficient força i claredat per fer-nos sentir d’una manera inequívoca, amb la qual cosa resultava relativament senzill ignorar-nos i/o tergiversar-nos.
Negativisme
La primera anomalia que crida l’atenció és la del negativisme de la reivindicació d’independència, des dels inicis fins fa pocs anys. Es tracta d’aquella actitud segons la qual només s’arriba a conèixer l’existència de l’independentisme pel negatiu de la pel·lícula, és a dir, per les declaracions dels qui el blasmen o dels qui diuen que ells no en són, d’això. Al segle XIX, ja abans del sexenni revolucionari (1869-1875), sabem que hi havia “separatistes” per les condemnes o els distanciaments que proferien els “no separatistes” catalans (escriptors com Balmes, periòdics, associacions d’empresaris…), a més de la persecució per part dels aparells de l’estat espanyol, que sempre han tingut tendència a dir que gairebé tothom era “separatista” per justificar espolis i repressions. D’aleshores ençà, les acusacions espanyoles de “separatisme” i les confessions catalanes de “no separatisme” han estat una constant… i un clar indici que alguna cosa i algunes gents separatistes hi havia.
Cal destacar un lúcid i primerenc contrast amb aquesta tònica general, que fou en Josep Narcís Roca i Farreras (1834-1891), ben estudiat i vindicat per Fèlix Cucurull (1919-1996), el qual va escriure coses com aquesta: “Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independència pròpies dels Estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut” (J. N. Roca i Farreras, “Catalunya estat”, La Renaixensa, 10 d’agost del 1873).
Per cert, aprofito per remarcar que un mecanisme anàleg al negativisme descrit adés és el que apliquen alguns analistes, fins i tot historiadors, al catalanisme al País Valencià, del qual mai no en parlen directament mentre que sí que ho fan de l’anticatalanisme, quan l’existència d’aquest darrer és una conseqüència de l’existència del primer. A Espanya pot haver anticatalanisme sense que hi hagi catalanisme, però no és aquest el cas del País Valencià.
València, 23 de març de 2013
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb data de maig de 1890, el metge menorquí Josep Miquel Guàrdia, resident a París, remet un escrit a L’Avens amb un pensament d’una gran lucidesa: «No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana, com n’Almirall i alguns altres, qui no tenen que veure amb los que en llatí se diuen versipelles, perquè són com aquells animals qui muden de pell, mig catalans i mig castellans, i en efecte sens nacionalitat ni caràcter». Guàrdia conclou aquella carta amb una manifestació taxativa: «Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana».1
1 Sovint, en debats recents sobre nacionalisme o catalanisme, s’ha posat en solfa l’existència de mostres inequívoques d’emancipació abans de Francesc Macià. Fa temps que he expressat la convicció que aquesta voluntat és indubtable i sura permanentment, d’ençà dels decrets de Nova Planta, en el pensament nacional català. També s’ha afirmat que la paraula independència no apareixia mai, en l’accepció d’alliberament nacional. Doncs aquesta carta de Guàrdia esbaldrega aquesta percepció. Hem de tenir en compte, i només és un exemple, que l’any 1874 ja existia a Barcelona la revista Independència, del Partit Republicà Federal.
Ara sense conya: gràcies pel teu article, i tant de bo que algú treballi seriosament aquesta línia de pensament.