Prendre la paraula
jordimartifont
Tinc una alumna que ha fallat uns dies a classe i porta tot el curs sense fer res. Truco a casa seva per saber quin ha estat el motiu i mai no contesta ningú. Li pregunto a ella quan podria parlar amb la seva mare o el seu pare i em diu que el seu pare no hi és -va marxar-, i la seva mare treballa on pot sense horari fix.
Finalment aconsegueixo parlar amb la mare. Té un altre fill molt petit que la germana que jo tinc a classe es queda a cuidar quan sa mare troba alguna escala per netejar. El marit absent no els passa res de diners. Ella treballa netejant escales on pot perquè, tal com sa filla, no li agradava estudiar i es va haver de posar a treballar de molt jove. Ara, amb la crisi, l’empresa on treballava ha tancat, ella ha perdut la feina i treballa sense contracte; el pare dels seus fills va marxar un dia i no ha tornat, tot i que ella sap que no ha desaparegut sinó que està amb una altra dona que trucava algunes nits a casa seva. Pateix per no posar-se malalta perquè els 800 euros que aconsegueix fents escales minvarien i minvar més vols dir no poder pagar el pis, o el menjar, o la roba… La mare té una cara trista, molt trista.
Amb l’alumna pactem que intentarem centrar-nos i que a poc a poc faci alguna cosa. Són paraules, només paraules, per fer front a la realitat amb l’únic que tenim: paraules.
Finalment aconsegueixo parlar amb la mare. Té un altre fill molt petit que la germana que jo tinc a classe es queda a cuidar quan sa mare troba alguna escala per netejar. El marit absent no els passa res de diners. Ella treballa netejant escales on pot perquè, tal com sa filla, no li agradava estudiar i es va haver de posar a treballar de molt jove. Ara, amb la crisi, l’empresa on treballava ha tancat, ella ha perdut la feina i treballa sense contracte; el pare dels seus fills va marxar un dia i no ha tornat, tot i que ella sap que no ha desaparegut sinó que està amb una altra dona que trucava algunes nits a casa seva. Pateix per no posar-se malalta perquè els 800 euros que aconsegueix fents escales minvarien i minvar més vols dir no poder pagar el pis, o el menjar, o la roba… La mare té una cara trista, molt trista.
Amb l’alumna pactem que intentarem centrar-nos i que a poc a poc faci alguna cosa. Són paraules, només paraules, per fer front a la realitat amb l’únic que tenim: paraules.
Els beneficis de les entitats financeres Santander-SCH, Bilbao Vizcaya Argentaria-BBVA, Caja de Ahorros de Madrid, Caixa de Pensions de Barcelona i Banco Popular han arribat a 17.500 milions d’euros. Els lladres encorbatats que les dirigeixen es queixen que no han guanyat tant com l’any passat.
És mentida, una mentida brutal i sagnant, que el capitalisme sigui el millor sistema que els humans puguem crear. Ni tan sols és el menys dolent. I dir-ho és fer apologia del terrorisme.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi,
Impressiona el que expliques, i la manera com ho fas. Tens tota la raó del món. Només tenim paraules, i encara més els que n’hem fet un ofici. Fem-les servir bé, almenys això.
Però amb el teu relat, ens has deixat sense paraules. Està tot dit.
Hi ha moltes coses encara pitjors que el fet que els conjunt dels grans bancs obtingui a l’estat uns beneficis de l’ordre de 400 euros per ciutadà i any.
Aquests beneficis són inferiors al dèficit del Principat de Catalunya respecte a la resta de l’estat, i d’una manera més o menys injusta, els obtenen com a rendiment a canvi d’uns serveis que donen als seus clients. El nostre dèficit l’obté Espanya totalment de franc, és la diferència entre el que paguem i el que rebem, descomptada la participació en les despeses comunes (algunes de les quals, per exemple la corona, ens podríem també estalviar), però comptant que una part des nostres impostos es paga de manera indirecta com a impostos de companyies estatals no radicades a Catalunya.
Amb la meitat dels diners que Espanya ens fot, es podria pagar una renda de subsistència bàsica de l’ordre de 1.200 euros mensuals a cada treballador, vull dir la totalitat d’aquesta quantitat a qui no té feina i el diferencial fins arribar-hi a tots els que cobren menys.
El nostre primer problema no és el capitalisme sinó el colonialisme.
Però no tenim aquests diners, i els pocs que hi ha, es destinen a qüestions tan dubtoses com voler fer obligatòria l’escolarització dels meus fills dels 3 als 6 anys, encara que no ho necessiti, no ho vulgui i ho consideri negatiu per a ells, que és el meu cas. Més valdria que aquests diners es destinessin a assistir el germà de la teva alumna, que sí ho necessita.
Jordi el teu relat m´ha emocionat, be que se que està passant en moltes families el que tu contes, pero contat com tu ho has fet, m´harribat al cor