Prendre la paraula

Jo, com Obama ara, al 1996 no sabia qui era Eduardo Galeano. Així, vam anar a Chiapas a l’Encuentro por la Humanidad y contra el Neoliberalismo. Amb la gent del Priorat i Barcelona, ens vam asseure casualment, enmig de la Selva Lacandona, al seu costat i tot i que l’Encarna estava trasbalsada, jo no tenia ni idea de qui era aquell senyor que la gent saludava. Quan vaig tornar del viatge vaig solucionar la desconeixença i vaig caure de cul de pensar quant de temps havia estat sense conèixer-lo. “El libro de los abrazos”, “Las venas abiertas de América Latina”, “Patas arriba”… l’han convertit per a mi en un dels grans escriptors a qui recorro sovint per gaudir i aprendre. Després del post d’ahir amb el seu text llegit, m’han fet arribar aquest “dret a somiar” llegit per ell.