Des del colp d’estat fallit a Turquia, sembla que el primer ministre, el senyor Erdogan, cada vegada va trobant més i més possibles traïdors als seus propòsits. Immediatament després del colp, va destituir quasi tres mil jutges i quasi quinze mil professors i mestres de tots els nivells. A més a més, va prohibir de seguida que els estudiants i professors isqueren a l’estranger. Aquells perquè eren sospitosos d’haver col·laborat directament amb els colpistes o amb Gülen, l’antic soci d’Erdogan que sembla ara que és un dels seus pitjors enemics.
Ara, passats uns pocs mesos, ha destituït – ara es veu que ja se’n pot dir directament depurat- més d’onze mil docents més sospitosos de donar suport al PKK kurd. Al mateix temps, ha començat una ofensiva grossa contra els kurds. Més que cap altra cosa, es veu que el que li molesta és la cultura i el coneixement. Ja només li falta cremar biblioteques, com a acte de fe per tal d’espantar els seus dimonis. En això té il·lustres predecessors, com el bisbe Ciril, que va cremar la Biblioteca d’Alexandria i va assassinar a la bibliotecària, la famosa Hipatia, o el cardenal Cisneros, que va cremar la de Granada.
D’aquesta mena de fanàtics, em sorprèn el fet que, quan es troben en perill ells mateixos, no busquen mai la oració, sinó que acudesquen als millors metges que es poden aconseguir. Ho trobe una contradicció difícil d’explicar.
D’altra banda, després de molts mesos de donar suport més o menys encobert al presumpte “califat” dels eixelebrats islamistes – que contrabandejaven a través de la frontera turca com si res- s’ha afanyat a combatre’ls, però només quan la seua derrota ja es veu molt propera i corria el risc de quedar empantanat a la primera línia de front en la banda equivocada. Pel camí, ha trobat la manera d’enemistar-se amb els EUA; prou com per envoltar la base aèria d’Incirlik i de tallar-los la llum i l’aigua. Tot això ha provocat que els americans hagen començat a desmantellar l’armament nuclear que tenen allà desplegat per traslladar-lo a un lloc més segur. A un altre país.
Tot això ve a compte del fet que el senyor Erdogan du molts anys presentant-se – i sent presentat- com un islamista “moderat”. Els fets el desmenteixen rotundament. Islamista sí, però moderat no ho sembla. De fet, fins i tot es veu que es planteja seriosament reintroduir la pena de mort. Possiblement el seu problema rau justament en el seu islamisme. Al capdavall, l’Islam coincideix amb el Cristianisme en que aquest món no és massa important. Limportant és “l’altre”. I els qui hi creuen, són ben capaços de fer tot el que puguen per tal d’aconseguir que s’acabe el món. Després, ja arribarà l’altre i gaudiran de les hurís – si eres musulmà- o de les coquetes amb mel – en el cas dels cristians.
Segurament, Turquia – els turcs- acabaran pagant un alt preu per les actuacions d’aquest personatge. I tal vegada alguns dirigents europeus que encara li riuen les gràcies, també.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!