Des de la Plana

Ahir es va obrir la nova legislatura al Parlament Català. I per a sorpresa de molts, fins i tot la meva, Carme Forcadell va ser triada Presidenta del Parlament amb 77 vots. Cinc dels quals provenien de Catalunya sí que es pot. Només amb aquest gest, aquesta coalició ha esmicolat moltes estratègies. Ha trencat la pretesa unitat dels auto anomenats constitucionalistes i ha deixat en molt poca cosa el que ja tenien pensat fer alguns dels partits d’aquest bloc. Es parlava d’un «cinturó de ferro». Però també ha rebaixat la pressió sobre Junts pel Sí per part de la CUP. I ha donat una gran oportunitat, a tots, però especialment a Junts pel Sí, de practicar la generositat, d’ampliar el diàleg i de somriure. Per damunt de tot, ha reviscolat molts somriures.

Està clar que aquest gest polític és intel·ligent. Perquè si tu no vols que et posen al costat de segons qui, el primer que has de fer és desmarcar-te’n. I m’imagine jo que, per a polítics com la mateixa Ada Colau, ésser enquadrada en el front espanyolista al costat del PP o del PSOE no podia ser massa còmode. Al cap i a la fi, i com més va més clar es veu, fora de la independència no hi ha camp mena de futur, per a Catalunya. O, com a mínim, a mi em costa de veure’l.

Els mateixos polítics que han treballat activament per l’enfonsament de l’economia, de la cohesió social i de la convivència són els qui es tornen a presentar a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. Els mateixos diaris que esbomben qualsevol notícia, vertadera o no, que pot afectar polítics independentistes catalans, callen quan es tracta de casos que afecten altres presumptes culpables. Els mateixos que ara es vanten d’haver aconseguit «objectius» són els qui han aconseguit que un de cada quatre espanyols en edat de treballar no tinga feina. O que els salaris hagen baixat mentre les condicions laborals han empitjorat.

I els qui no fa massa estaven decidits a tirar enrere reformes laborals quasi dignes del segle XIX, ara ja han vist que pot ser no és el moment. Que sempre és preferible mantindre els privilegis de les empreses que, d’ací a un temps, els poden organitzar una jubilació de luxe, tal i com han vingut fent tradicionalment. I carregant les despeses als soferts ciutadans espanyols. És a dir; especialment a nosaltres, ara com ara.

I, per acabar-ho d’adobar, els Pressupostos Generals Espanyols per al proper any, la Comissió Europea els ha rebutjat. Que no és cosa poca. Vol dir que a Europa ja no s’empassen la creació comptable del Reino. Jo també n’estaria preocupat, si amb tota la situació econòmica que hi ha, les prioritats de l’Estat Espanyol continuen sent la inauguració de noves línies d’AVE absolutament impossibles de rendibilitzar al temps que els infraestructures necessàries, també per a la UE, continuen sense fer-se.

De tal manera els ha afectat el nomenament de Carme Forcadell que no han sigut capaços de canviar de discurs. Es veu que han quedat encarcarats. I així, el PP de Garcia Albiol, afirma que «s’ha passat a la Presidenta de l’odi». Això ell, que fou el qui va aconseguir l’alcaldia de Badalona a base d’un discurs xenòfob i populista. El mateix que es va deixar retratar amb un mocador al cap, una ampolla de dissolvent domèstic per a greixos en una mà i una granera amb l’altra, agafada com si fóra un fusell per a una desfilada militar. I amb un títol que ho deia tot. Netejant Badalona. El partit polític que té aquest líder a Barcelona, ara parla de l’odi dels altres.

I, per la seva banda, la senyoreta Arrimadas no només es nega a cantar Els Segadors (himne legal i oficial de Catalunya). No, a més a més, fa una cara d’emprenyada que em recorda perillosament a la cara que feia, fa un temps la diputada del PP Andrea Fabra. Aquella del «que se jodan», i que encara té el pare empresonat, després de fer i desfer a la Diputació de Castelló.

Avui mateix, la Policia Nacional ha desplegat dos cents agents per escorcollar els domicilis de l’ex-president Jordi Pujol i de tres dels seus fills. Una nova operació mediàtica per tapar l’evidència. Els espanyolistes, a Catalunya, han esdevingut una minoria que s’allunya cada vegada més del poder i de la realitat. Què hi farem.

Per acabar-ho d’adobar, després de tota la tronada que du caient damunt dels negociadors de Junts pel Sí i de la CUP des del mateix 27 de setembre per tal de fer descarrilar el procés cap a la independència de Catalunya, avui mateix, la CUP anuncia que, possiblement Catalunya sí que es pot es pot (valga la redundància) afegir a les negociacions. Totes dues formacions, la CUP i Junts pel Sí, han presentat al Registre del Parlament de Catalunya la declaració que ha de servir com a tret de sortida per al procés que ha d’acabar amb la proclamació de la República Catalana.

I encara més. Avui mateix, Espanya i els altres quatre estats europeus que no han reconegut Kosovë, han hagut d’admetre que la UE comence a negociar per tal d’incorporar-lo a la pròpia UE.

Evidentment, escoltarem molta remor de dents serrades, en les properes hores. La resposta del President en funcions espanyol Mariano Rajoy és, segurament, el primer que ens arriba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!