Des de la Plana

Telefònica era una empresa pública. Era la única companyia de telefonia que operava a Espanya en els temps en els quals vivia Franco. Aleshores, es demanava una línia telefònica i calia esperar mesos i mesos fins que arribava la connexió. A més a més, era l’empresa que tenia l’exclusiva per a distribuir els telèfons en sí. Tots iguals, només es podia escollir el color.

I van canviar els temps. Amb la democràcia, va arribar la competència. Va trigar molt, en fer-ho, però un bon dia, encara era president aquell personatge que és Felipe González, van aparèixer les noves empreses de telefonia. I els primers telèfons mòbils, també. I les reclamacions i els litigis, perquè la infraestructura era de Telefònica, que la llogava als altres. I els altres operadors reclamaven que les condicions eren molt injustes. És a dir, que es permetia operar a altres empreses però en condicions que només afavorien a Telefònica.

En paral·lel, es veu que la caixa es començava a buidar i van començar les privatitzacions per quadrar els comptes de l’estat. Eren els anys del “capitalisme popular”. En aquest cas, les accions s’anomenaven “Matildes” com a conseqüència d’una frase publicitària del gran actor JL López Vázquez. Tothom comprava Matildes. I accions de Repsol, i coses així.

Van passar els anys i Felipe González va anar al carrer. I va arribar un altre personatge. JM Aznar. De seguida, aquest va situar com a president de Telefònica a un antic company de col·legi. Juan Villalonga. I van començar les grans operacions. Amb la liberalització dels mercats, es van acomiadar molts dels treballadors. En paral·lel, es van escometre grans operacions per adquirir altres empreses de telefonia arreu del món. I el sou dels dirigents també va augmentar i molt. Amb tot això, l’endeutament de l’empresa es va fer gros, però no semblava importar-li a ningú. El 2000, per exemple, les accions es van disparar en borsa perquè havia adquirit una empresa al Brasil a base de demanar uns préstecs enormes. Va arribar a les 4000 pessetes, 24 € per acció). I també es va convertir en un dels refugis dels polítics ja cremats que s’aixoplugaven allà per tal de cobrar sense fer res. Un dels primers en ser conegut, Eduardo Zaplana. però n’hi ha més. Des d’Iñaki Urdangarín fins a una filla de Rodrigo Rato.

Amb el pas del temps, l’empresa va eixamplar el seu àmbit de negoci a les telecomunicacions. Per exemple, ara mateix és una operadora de televisió a Espanya. Després d’intentar competir sense èxit amb Canal+ va acabar adquirint-la. Més endeutament. I les condicions per a la competència, més i més oneroses. Però veges per on, la tecnologia ha anat avançant. I ha arribat un moment en el qual les velles xarxes de cable de coure de Telefònica són poc més que una relíquia. Ara, el que es porta és la fibra òptica i les connexions sense cable. I en això, en renovacions tecnològiques, es veu que ja no ho han fet tan bé com en la resta. D’altra banda, va arribar la crisi. I el nivell de deute de l’empresa no havia disminuït. I ha anat perdent quota de mercat a poc a poc. Perquè el seu servei telefònic, l’inici del negoci, és car i de poca qualitat. I es veu que això és semblant a tot arreu on s’ha establert.

Pel camí, també van promoure operacions més que dubtoses, com el llançament de Terra, que va acabar molt malament (al meu poble, en diuen com el Rosari de l’Aurora).

Finalment, ara mateix, es veu que els inversors s’han adonat que el seu deute és de 50000 milions d’euros. Una quantitat que fa por. I ara, es veu que alguns d’aquests inversors, han començat a apostar per una baixada del valor de les accions de l’empresa. I l’empresa s’ha vist obligada a prendre mesures per reduir el seu endeutament. I a fer-ho de pressa, pel que es veu. I les accions, que fa quatre anys valien aproximadament 18 €, ara ja fa dies que no arriben a 10€. Però és que continuen baixant. I han hagut de resignar-se a no repartir beneficis per acció a final d’any. Cosa que es veu raonable, perquè repartir uns diners que, segurament haurien de demanar a crèdit no sembla seriós. I també han  començat a vendre actius. I, per exemple, s’han venut l’empresa de televisió per cable Telefe, d’Argentina. 320 milions d’euros, diu que n’han tret. Pel que es diu, els beneficis d’aquesta venda, després d’impostos, estaran al voltant dels 200 milions d’euros. Que són molts diners. El problema, però, és que fa només una setmana s’especulava que la venda es faria per 360 milions. Un baixa del preu en pocs dies no es bona senyal. Indica pressa. I, d’altra banda, 200 milions només suposen un 0,4% del deute. Una misèria, realment.

Així que, pel que sembla, a situació real de Telefònica és prou més delicada del que s’admet públicament. Veges que més d’un conseller d’aquells que només hi són per a cobrar favors no es quedarà a l’atur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!