Ja es veu que a tot arreu, tant al País Valencià com al Principat hi ha un gran interès per implantar l’educació per projectes. També està clar que l’administració tracta d’imposar uns models sempre “novedosos”, “moderns” i “molt millors”. Finalment, des de fa molts anys, de fet des de fa dècades, el professorat s’oposa a tota aquesta allau d’innovacions amb l’evidència a la mà que els resultats són molt dolents.
Però cap administració, mai, ha escoltat els docents. Sistemàticament se’ls ha acusat de tot i més: de corporativistes, d’antiqüats, d’oposar-se al progrés, de defugir les modernitzacions o de no saber prou com per a entendre les noves tecnologies.
Unes noves tecnologies que, dit siga de passada, consisteixen en informàtica aplicada. Tots els qui tenim una edat, recordem que abans de l’internet, quan algú volia saber de qualsevol cosa, buscava un llibre que en parlara, que en parlara de manera que s’entenguera, se’l llegia i ja en sabia, d’allò. Des que “tot està a la xarxa”, s’han demonitzat els llibres quasi fins a maleir-los. Són cosa del passat. I és cert. Molts llibres són cosa del passat. Per exemple, les enciclopèdies. Ara mateix, és més fiable la Viquipèdia que la Enciclopèdia Britannica. Poca broma. Però hi ha un fet que sempre s’amaga. Si una persona vol saber d’algun tema, siga el què siga, no en té prou, amb disposar de la informació de la xarxa. Cal que la baixe, o que accedisca a ella, i que se l’estudie. Igual com amb un llibre.
Sempre que vos trobeu qualsevol nova llei d’educació, mai trobareu enlloc que aprendre requereix un esforç. Que sense esforç no hi ha aprenentatge ni coneixement. Que aprendre és un treball que sovint és dur. Però no. A tot arreu se vos parlarà de les noves tecnologies, de les noves metodologies i dels mecanismes mitjançant els quals l’aprenentatge entrarà en els estudiants sense esforç. Una mica com ens explicava una professora de quan jo cursava primer curs de batxiller, ja fa molts anys: “No hi ha unes píndoles que te les empasses i ja et sàpigues la lliçó. Cal estudiar”.
Doncs ara ja tenim les píndoles. Però clar; una píndola seria un engany poc sofisticat. Ningú s’ho creuria de veritat. En particular, els pares, que han esdevingut una baula molt important en la demolició de l’ensenyament públic. La píndola s’ha substituït per tot un seguit d’artefactes molt moderns. I, lògicament, més cars. Ara, tots els alumnes, de fet tothom, tenim telèfon mòbil. I amb aquest estri, ja ho podem fer tot. Fins i tot ha esdevingut la nostra oficina bancària personal. I mitjà de comunicació. I finestra a la xarxa on està tot el coneixement. I mitjà de relació amb les altres persones.
I no només. Hi ha els ordinadors portàtils, que han evolucionat des d’aquells petits portàtils que Extremadura va comprar fa anys per a tots els alumnes per a que tingueren accés en tot moment a la xarxa fins els moderns portàtils superplans amb pantalla tàctil. Qui ha de voler escriure a mà, tenint un estri tan meravellós a l’abast? Qui ha de voler aprendre matemàtiques quan hi ha programes que solucionen qualsevol problema dels que es plantegen habitualment amb pèls i senyals? Qui ha de voler aprendre a llegir, si hi ha – o apareixeran d’un moment a l’altre- programes que ens llegiran allò que vulguem amb la veu que ens done la gana?
És més. Qui ha de voler passar hores i hores a l’escola, o a l’institut quan es pot estar a casa jugant als múltiples jocs que hi ha per a jugar?
El que cal és que els alumnes siguen feliços. Que la vida ja els durà els problemes. No anem nosaltres a malcorar-los abans d’hora.
I vostès diran. I on està la trampa? La trampa és l’aparell. L’aparell que et dóna accés a tot aquest mon on no cal esforçar-se per a ser feliç no el donen. Val uns diners. Val diners el mòbil, el portàtil, la tauleta o la pantalla tàctil per a les aules. I no només. Evolucionen tant de pressa que caduquen a una velocitat de vertigen. Qui vol, anar amb un mòbil de més de dos anys? Amb menys prestacions, la pantalla més menuda o sense la possibilitat d’accedir a les noves versions dels jocs? Ningú.
I aquesta és la gràcia. Si tothom treballa amb un ordinador a l’escola (cadascú amb el seu) això significa centenars de milers d’ordinadors que s’hauran de comprar. I que en dos anys seran obsolets i s’hauran de tornar a comprar. I així fins l’infinit. I no només. Com el “coneixement” estarà dins d’aquells artefactes, no caldrà que hi haja cap professor. Amb un animador amb uns certs coneixements d’informàtica (prou per a entendre el funcionament de l’aparell) prou. I les empreses que vendran els aparells, a viure. Amb un mercat captiu, molt ampli i format per persones que, avesades a ser felices per obligació, no toleraran cap crítica al sistema més enllà que el parc de ordinadors s’ha de renovar quan abans millor.
Aquestes persones, que mai s’hauran hagut d’enfrontar a l’esforç o a la frustració, quan arriben a la vida real, es trobaran obligades a ser felices. I si no ho són, que és molt fàcil perquè molts dels treballs que ara mateix es fan els podrà fer perfectament una màquina, pensaran que és culpa seua. I estaran disposats a admetre condicions laborals com les que ja hi ha (molt lamentables) perquè són les que hi ha; són les regles del joc. En qualsevol cas, sempre podran culpar dels seus problemes a qualsevol col·lectiu que no es puga defensar. Des dels immigrants fins els jueus, els obesos o les persones amb els ulls verds. Tant és.
És evident que una societat que maltracta així el seu jovent, que és el seu futur, només pot acabar molt malament. Però vostès s’imaginen la de diners que guanyaran mentrestant les empreses que proporcionen tot aquest material a les escoles? O els qui fan de polítics i faciliten aquest negoci? Vostès saben els diners que han guanyat les elèctriques fa uns mesos buidant els pantans per a fer electricitat sense cost per a vendre-la a preus astronòmics? I la de dividends que han repartit? D’acord. Si ara no ens plou, no podrem regar. I per allò de la guerra, el blat ha pujat un 56% en dues setmanes. I pujarà el preu del pa. I tal i com estan les coses, hi haurà gent que passarà gana. Però si les grans empreses guanyen diners, molts diners, aquests diners acaben arribant a tothom. O no? Doncs això.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!