Al final s’ha vist clar que el més important era el qui. Tota la resta, el que a mi em semblava veritablement important, el què, el com, el quan, tot això no era important. Ni la voluntat dels electors. Això tampoc no ho era. I no només. Quan hi havia rodes de premsa, hi havia sensació d’odi. I l’odi mai és bo. Per això al final s’ha arribat on s’és ara mateix. A unes noves eleccions.
Però malgrat que tothom té dret a sentir-se desanimat aquesta nit, això tampoc no és cert. Perquè ara tot està més clar. Cadascú s’ha situat al seu lloc. I cal repetir l’examen. Perquè les noves eleccions del març seran una segona convocatòria per a tots. Per a JxSí, que s’haurà de replantejar perquè no va guanyar el 27 de setembre amb més avantatge. I els partits que hi ha al darrere hauran de decidir si es presenten junts o separats. I fer-ho sabent que ells seran els únics que defensaran la independència. La resta, no. I explicar-ho bé a la gent, per tal d’evitar qualsevol mena d’equívocs. Per la seva banda, la CUP haurà de veure com queda, després del paperàs d’aquests tres mesos. Si es presenta, si no ho fa, si prefereix qualsevol altra fórmula… però això ja ho decidiran en una assemblea. O en mil. I del que decidisquen, si ho arriben a fer, ja ens informaran.
De tota manera, els qui ara han de tindre més clar el que toca fer, són els votants. Perquè ara venen tres mesos més abans d’unes eleccions que seran, pel que sembla, les definitives. En aquestes, com ja va dir el general Prim, caldrà anar a “caixa o faixa”. I no hi ha cap motiu, en realitat, per desanimar-se. Al capdavall, per arribar a la independència, el que cal és un govern fort. I a les darreres eleccions això no va ser possible. Van faltar vots. Els dels emigrants, però també els de molts que es van deixar enlluernar per les modes dels nous partits. I van faltar escons. També van faltar escons i ara s’ha vist clar. Com s’ha vist que no voler decidir ja és prendre una decisió.
I penseu també en un govern que hauria d’encarar la transició cap a la independència depenent d’un recolzament tan volàtil com el que es proposava des de la CUP mentre ells es mantenien al marge de la tasca de govern. No semblava massa seriós, això.
Des de l’Estat Central faran tot el soroll possible per tal d’atordir-nos, però hem de saber dues coses:
Que ells no poden derrotar al Poble Català. Només som nosaltres, els qui podem perdre. I que el panorama que hi ha a Espanya per a formar govern també és força desolador. Ja veurem si no ens aniran al darrere i les hauran de repetir ells, també.
Que ara les posicions estan més clares.
I hem de tindre clar també que en qualsevol país, han de caber tots. Els uns i els altres. Tothom. I a la futura república catalana també haurà de ser així. Hi haurà gent de dretes, d’esquerres, honesta i deshonesta, rica i pobra, decidida i indecisa, valenta i covard, de procedència i color de pell diferents, de qualsevol religió, tendència sexual o club de futbol. Per arribar a bon port, calen tots. No es pot excloure ningú només pel seu passat, pel seu ofici o per la seva família. Ni pels amics que té. Aquesta mena d’actituds són més típiques del país del qual es vol aconseguir la independència. Ells, sempre defensen allò de la “indissolubilitat”, la “unitat” i la mida (que ells en diuen grandesa).
Així que ara cal que els partits independentistes, CDC i ERC, decidisquen de presa què faran, com encararan les eleccions imminents i que ho facen bé, que facen una campanya millor que les passades.
I que la gent no pense ni per un instant que s’ha perdut res. Al contrari. S’ha guanyat claredat. Com en totes les situacions difícils, al final cadascú s’ha hagut de situar on pensa que més li convé. I si el que convé és la independència, és evident que partits independentistes només n’hi ha dos, ara mateix. Els qui donen suport a Junts pel Sí. Que es reedite o no la fórmula, que el candidat siga el mateix o no, que només hi haja personatges de prestigi i no polítics professionals, això hi hauran de decidir ells. Fer-ho molt bé i aconseguir una candidatura engrescadora. Molt engrescadora.
I els votants, només hem de fer això. Votar d’ací a tres mesos. I ser més que els altres. Al capdavall, només es tracta de treure un vot més que la resta. Res més fàcil. Igual que l’altra vegada, però encara amb més embranzida. Afortunadament, la societat civil és forta i té instruments poderosos. Penseu en l’ANC, o en Omnium, per exemple. I el múscul es mantindrà.
Pot fer mandra, però poca. En cap cas tanta com haver hagut d’esperar tres mesos llargs per tal d’acabar com al principi. Cal esforçar-se, que ningú no regala res.
I, sobre tot, mantenint el somriure. Al final, quan tot s’haja acabat, estaria bé que la revolució catalana es coneguera aixi: la revolució dels somriures.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!