Des de la Plana

Josep Usó

18 de juny de 2021
0 comentaris

Jugar a casa.

Ahir dijous vaig fer la presentació de “El carrer era de terra”, premi Ciutat de Sagunt de narrativa 2020 a Vila-real. A la casa Mundina. Una antiga casa senyorial rehabilitada com a centre cultural per l’ajuntament.

L’aposta era difícil, perquè Vila-real no és només el meu poble; és, també, l’escenari en que transcorre la història. La por escènica de pretendre ser profeta al teu poble hi era. Però el cas és que el saló d’actes del lloc, que malgrat les mesures COVID tenia una capacitat per a unes cinquanta persones va estar a punt d’omplir-se del tot.

La presentació de l’obra va anar a càrrec de Manel Pitarch, que a més d’amic i poeta ha sigut l’autor del pròleg. Després d’una anàlisi literària que ens va deixar a tots bocabadats, va arribar el moment més temut per a mi. Havia de convèncer els presents que una història que passa a un carrer molt conegut però a la vegada molt canviat des dels anys cinquanta, era creïble. especialment després de les lloances que li havia dedicat el presentador. Per si de cas, m’havia preparat un guió força detallat. Perquè improvisar està bé, però tampoc tant. Menys mal que alguns dels presents tenen prou anys com per a recordar aquell carrer que ja no hi és on els xiquets jugàvem cada dia i on el pas d¡un cotxe era quasi una anècdota. A poc a poc, es va anar teixint un tel d’enyorança per uns anys que mai tornen (la infància) barrejat amb unes expectatives amb un destí fatal que havia creat Manel i que tampoc pense que siga tan intens.

Us explicaré dues anècdotes, de l’acte. A l’inici, quan la regidora de Cultura i Educació, Rosario Royo va presentar l’acte, va triar un fragment a l’atzar per a llegir, La casualitat la va fer obrir el llibre pel capítol titulat “El funeral”. Va llegir set o huit línies i es va aturar, temorosa de desvetllar més del què devia. Llavors, em va comentar:

Sembla que serà un funeral amb moltes emocions i sentiments, veritat?

Jo, només vaig saber respondre:

No acaba ben bé com tots els funerals.

La segona es va produir al final de l’acte. Jo, que sempre duc un bolígraf al damunt, no en duia. Menys mal que entre el públic hi havia persones previsores.

Per acabar, l’acte em va servir per a retrobar-me amb un amic de la infància d’aquells que es veuen poc però que s’estimen molt. Amador. Un fill de la immigració que va arribar a finals dels seixanta amb la família per a trobar un millor futur. Es confirma que, a poc a poc i malgrat tot, només amb la voluntat de no abaixar mai els braços, es pot anar fent País.

Ací vos deixe una imatge de l’acte.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!