A Vila-real hi ha un fenomen interessant. A tot arreu, la devoció a la mare de Déu ha anat decaient amb el pas del temps. És inevitable. Més enllà de fenòmens com el de la geperudeta a la ciutat de València, les diferents mares de Déu van deixant pas a nous motius de devoció. Fins i tot a Vila-real, on la patrona és la mare de Déu de Gràcia. Més enllà de les festes en honor d’aquesta mare de Déu, la seua ermita roman tancada pràcticament tot l’any.
Però ací hi ha molta devoció a dues mares de Déu que són antagòniques. Ací al poble de Vila-real, vull dir. Són la mare de Déu del Rosari i la Immaculada Concepció (La Puríssima). Es veu que de prou antic, les dones benestants van promoure la devoció a la Puríssima (que està a l’altar major de l’església arxiprestal). De rebot, les dones treballadores es van fer devotes de la mare de Déu del Rosari (que no està a l’altar major de l’església arxiprestal). I des de fa molts anys, les dues agrupacions competeixen per tal que les celebracions en honor d’aquestes dues imatges siguen millors que les de l’altra. I es fan processons, i es munta un templet dins de l’església arxiprestal on es posa la imatge que té cada congregació, i hi ha novenes, quaranta hores, missa solemne amb capellà convidat per tal que lloe com es mereix cada mare de Déu, i està el diumenge de la festa de les fadrines, el diumenge de la festa de les casades i el dia de la festa “del govern”. Que és el dia on el calendari cristià situa la festivitat en qüestió.
D’altra banda, en les seues processons, les devotes escampen tot de paperets (de color rosa les rosarieres) i de color blau (les purissimeres). I fan grans castells de focs d’artifici. I estrenen roba. I els marits, nuvis o aspirants han de col·laborar. I treure la peanya en processó, per exemple.
El cas és que, per aquesta competència, les dues congregacions mantenen un culte a la mare de Déu (a aquestes dues) molt més intens que a qualsevol poble de la contornada.
Enrere han quedat els dies en el què les devotes de la mare de Déu, mentre es celebra la festivitat de la competència, eixien a netejar la vorera amb la vestimenta més astrosa que trobaven.
Però hi ha un termòmetre per a mesurar la devoció. Cada devota de cadascuna de les mares de Déu penja, quan és la festivitat, un estendard al balcó. Si no en té, a un finestral. De manera que qualsevol persona que passe per un carrer a l’octubre (per a la festa del roser) o al desembre (per a la puríssima) pot mesurar si allà hi viuen més o menys devotes de cadascuna. Val a dir que els estendards són de color blanc i blau o blanc i rosa, segons la congregació.
Però veges per on, el Vila-real club de futbol ha arribat a una final europea. I de sobte s’ha vist que aquesta devoció per la mare de Déu també ha quedat molt enrere. Ara mateix, quasi tots els carrers del poble estan plens d’estendards de l’equip. D’un groc viu, amb l’escut del club o sense escut, De vegades, acompanyats de bufandes d’aquelles que commemoren un partit o altre.
N’hi ha molts més que mai han hagut d’estendards de les dues Mares de Déu juntes. I ningú no ha dit res. Perquè si ho feren, haurien d’admetre que, ara mateix, la devoció a Gerard, a Pau (que a més a més és del poble i amb arrels a Almassora, que és el poble del costat), a qualsevol jugador, a l’entrenador o fins i tot al president Fernando Roig és molt superior a la que mai ha tingut cap mare de Déu.
I ja, si demà guanyen a Gdańsk (que a àpunt s’entesten a dir gadansk) no m’ho vull ni imaginar. Que espere que guanyen, però que si no, no passarà res.
De tota manera és això, el que passa. Que tot evoluciona. Fins i tot les devocions. L’únic que es manté és el concepte romà del pa i circ.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!