Des de la Plana

Tothom que tenim una edat hem jugat alguna vegada al Monopoly. És un joc molt clar. Es tracta de crear un monopoli. I aquell que ho aconsegueix, és qui guanya la partida. Si us en recordeu, quan s’ha aconseguit disposar d’unes quantes propietats i d’una quantitat de diners suficients abans que la resta de jugadors, és inevitable que tota la resta acabe en la fallida.

Però el Monopoly només és un joc. Allà no s’hi genera res real. Les propietats són una simple cartolina i les construccions són minúsculs dauets de plàstic de colors. En realitat, allà només s’hi juga. Hi ha estratègia, com a quasi tots els jocs, però tot el que es fa i es desfà, és virtual. No tenen cap valor real, aquells construccions o propietats en carrers exclusius de grans ciutats. Quan s’acaba la partida, tot es torna a la caixa i fins l’altra vegada que es jugarà. Perquè una altra cosa curiosa que té el Monopoly és que, quan s’acaba la partida, ningú en vol jugar una altra.

D’uns anys ençà, els bancs de tot el món, sembla que han descobert que per a guanyar diners, al capdavall el seu objectiu, el més rendible és comprar i vendre accions, “futurs”, “previsions” i d’altres conceptes més o menys abstractes. Això els resulta molt més rendible que deixar diners a emprenedors, empresaris de tota mena o particulars amb alguna idea o projecte que, generalment, també pretén guanyar diners, però amb l’inconvenient que es tracta d’un projecte real, no virtual. Per exemple: és més rendible per a un banc o institució financera especular amb el preu de les accions d’Abengoa, o de OHL o del banc de Santander, que deixar diners a algú que pretén instal·lar una fàbrica de qualsevol cosa allà on siga. Per a jugar en les millors condicions, ja fa anys que fitxen els millors jugadors possibles. Matemàtics o físics teòrics de les millors universitats del món.

I el cas és que els funciona. Guanyen molts diners. De vegades també en perden molts, però quan això passa, cedeixen les pèrdues als estats per tal que els ciutadans paguem les seues males jugades.

Si us n’adoneu, la seua activitat s’assembla cada vegada més a un joc que podria ser una mena de Monopoly. Ells juguen, guanyen o perden, si guanyen cada vegada tenen més propietats en el seu joc i si perden, som tots els ciutadans qui els paguem el que han perdut.

El problema és doble. D’una banda, les propietats amb les quals especulen, molt sovint són reals. Compren i venen companyies o empreses que fabriques alguna cosa més o menys necessària. Des de cotxes fins a medicaments. I això obliga als fabricants reals, per tal de complir les expectatives del joc, a relaxar controls. Per exemple, a llençar abans d’haver estudiat tots els efectes secundaris un nou medicament. Perquè si no es llença prompte, la competència ens pot avançar i les accions de la nostra companya baixarien. I d’altra banda, en aquelles especulacions, les empreses que s’hi dediquen, bancs, agències d’inversió, etc, guanyen molts diners. Tants, que en creen de nous. I s’arriba a un punt en el qual els diners no tenen cap recolzament al darrere. Per exemple, sembla que el deute públic dels EUA és sis vegades superior al que val tot allò que està sota el seu control.

Però tots vivim com si estiguéssim de cara a la pantalla, mirant embadalits com es desenvolupa el joc. I admirem aquells que guanyen més diners i tendim a menystenir els qui en guanyen menys.

Per a la nostra desgràcia, el més rendible en aquell joc és comprar i vendre coses que no siguen reals, perquè no t’has d’esperar a que es posen en marxa, no necessites matèries primeres, ni instal·lar fàbriques, ni distribuir productes, ni mantindre una clientela, ni res. Ho compres per cinc, ho vens per deu i et quedes la diferència.

De manera que qualsevol activitat real queda marginada d’aquest joc per “poc rendible”.

Evidentment, el joc té un final. Hi haurà un moment en el qual s’acabarà la partida. Una vegada els jugadors que tenen una activitat real hagen segut eliminats del joc, com a bons perdedors, s’alçaran de la taula de joc i esperaran que la partida s’acabe. En aquell moment ens haurem de plantejar un problema nou. Una activitat real és la producció de menjar. I a la base, està la feina del pagès. Aquests ja estan molt empobrits i tenen menys recanvis que les baixes que es produeixen per jubilació o abandonament de la feina. Han segut eliminats de la partida. I si minva la producció de menjar, aleshores arribarà la fam.

Podreu pensar que és només una història de ficció per a parlar en l’agost. Però d’això jo n’he sentit a parlar.

Després de la guerra civil, al País Valencià arribaren els anys “de la fam”. Com calia tornar els ajuts a Alemanya, grans quantitats de menjar produït ací, s’enviaven allà. “Sobras de España” en deien, oficialment. En aquell temps, el menjar estava racionat. I, senzillament, amb el racionament, no n’hi havia prou per sobreviure. De manera que va reaparèixer l’estraperlo. I l’oli es bescanviava per arròs. I el blat per pataques. O el sucre per oli. Però moltes vegades no s’acceptaven diners, a canvi de menjar. “Perquè els diners no es poden menjar”. Aquesta era la frase que m’ha arribat, quasi sense variacions, de totes les persones del meu entorn que varen viure aquells anys de la fam.

Com l’anècdota del ric del poble, amb un feix de bitllets que anava a casa del pagès a comprar un sac de blat i se’n tornava sense. Perquè el pagès havia d’alimentar primer a la seua família. Perquè només de jugar al Monopoly, no es pot menjar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!