Des de la Plana

A la llista Falcciani hi ha molts noms. Moltíssims. Massa. I hem de tindre en compte que no sabem tots els que hi ha i també que podria haver moltes més llistes. Sembla evident quer, tan bon punt algú aconsegueix guanyar molts diners, cerca (i troba) la manera d’amagar-los a qualsevol mena de tributació. I per això disposa de l’ajut de tota mena d’institucions. Des dels bancs, que gairebé tots disposen de sucursals a paradisos fiscals, fins a les hisendes públiques dels seus respectius països d’origen o de residència.

També crida l’atenció la simplicitat amb que els bancs organitzen l’entramat per tal que les transaccions dels seus «clients preferents» resten al marge de qualsevol control fiscal.

Però avui només vull remarcar un parell de coses. En aquesta llista, hi ha personatges d’allò més sinistre. Des de traficants d’armes fins a traficants de diamants per a finançar guerres. Des de traficants de coltan fins a reconeguts caps mafiosos. I, al seu costat, ens trobem esportistes d’èlit, com ara tennistes o pilots de fórmula 1, grans artistes, o també banquers. Homes de negocis i grans empresaris. Perquè els petits, prou feines tenen arribant a final de mes. Com els treballadors normals i corrents. Segurament, encara no s’ha fet públic, però és segur que també n’hi haurà, si seran els polítics.

El que jo volia destacar és que en aquest col·lectiu, agermanats per unes claus que els permeten accedir a uns diners que amaguen a les hisendes dels seus respectius països, hi ha delinqüents terribles. Culpables dels pitjors crims possibles. A mi em faria molta vergonya compartir dipòsit bancari amb aquesta classe de gent. Però es veu que als culpables no. Ja els està bé tindre una clau que assigna la mateixa persona que li la dona al mafiós més abominable. Perquè es veu que els diners, per a ells ho són tot. Tant, que prefereixen tenir-los al mateix lloc que els tenen aquesta mena de delinqüents: els qui trafiquen amb armes, amb drogues, amb gent, amb diamants, amb la misèria ben administrada… abans que pagar religiosament a la hisenda pública del seu país per tal que tothom puguem tindre millors escoles, hospitals, carreteres, més seguretat. Bé; més seguretat igual no, perquè els seus col·legues al banc B es dediquen, en part, al tràfic d’armes.

I també volia destacar un altre fet, aquest encara més escandalós, per a mi. A tota aquesta gent se l’ha enxampat amb molts diners de procedència dubtosa en molts casos i amagada al fisc sempre. Per tant, es tracta, en pràcticament tots els casos, de delinqüents. A sant de què, com a delinqüents enxampats en flagrant delicte es permeten fer-se els ofesos? I encara més. A qué venen, per part d’aquests personatges, uns escarafalls de patriotisme que els duen a voler dir-nos als demés què és el que hem de fer per tal d’afavorir la «Pàtria»?

Són lladres i prou. Com ja va dir G.B. Shaw, qualsevol persona que esmente més enllà de tres o quatre vegades en tota la vida la paraula Pàtria és, per definició, un pocavergonya.

Ara veurem si els mateixos patriotes, els pares de la Pàtria, aquells polítics tan abrandats i que sempre saben què s’ha de fer i a qui (per exemple el senyor Montoro) que tant interès mostren en defensar el país de tants i tants perills reals o imaginaris, els mateixos que mantenen la barbaritat que el primer és pagar els deutes i després procurar que tots els ciutadans mengen prou o pugen accedir a la vivenda o a unes condicions de vida dignes, mostren algun interès per castigar com es mereixen aquests individus. En cas contrari, em consideraré lliure de pensar que s’han venut la seva honradesa a canvi d’una part d’aquest pastís enxampat. D’un miserable plat de llenties, per entendre’ns.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!