Des de la Plana

Des de fa anys, bastants anys, les administracions educatives, organitzen cursos de formació per al professorat. Jo he participat en molts d’ells i, fins i tot, en alguna ocasió he aportat alguna de les meues experiències en el difícil camp de l’ensenyament. Però curiosament, els temes que s’han anat tractant en aquestos cursos, o seminaris, han anat variant lleugerament.

Fa quasi trenta anys, per exemple, els cursos que es proposaven per als professors de Física i Química, tractaven d’anàlisi químic o de tècniques instrumentals senzilles que es podien traslladar als laboratoris dels instituts. Eren els anys en els quals, per exemple, la Física i Química va perdre una hora setmanal i va passar de cinc a quatre hores setmanals. Aleshores, un grup de professors de Castelló es van posar en contacte amb professors de la Facultat de Químiques de València i es van organitzar alguns cursos a partir dels quals es va crear una assignatura nova: Les Tècniques de Laboratori; aleshores, aquella era una matèria que competia amb moltes altres dins de l’àmbit de les EATP (assignatures artístico-tècnico-professionals) i que ocupava dues hores setmanals.

El cas és que aquells cursos eren molt pràctics, impartits per professors universitaris de reconeguda solvència i trajectòria i allà s’hi aprenien tècniques, coneixements i experiències que eren molt profitoses. De fet, aquelles tècniques de laboratori van ser una de les matèries més demandades pels alumnes al llarg d’una bona colla d’anys. Eren un bon complement als coneixements més teòrics i sempre poc pràctics (per manca de temps) que es donaven a la Física i Química.

Amb el pas dels anys, però, tot ha canviat. I no poc. D’una banda, s’ha estès l’us de la Informàtica a tots els nivells. Però no sempre se li ha dit així. D’Informàtica, es va passar a les «Noves tecnologies», les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i a noms més o menys exòtics, però que a la pràctica s’han reduït a considerar que a la «xarxa» els alumnes ja disposen de tota la informació sobre qualsevol tema.

D’altra banda es dóna per suposat que els alumnes estan interessats per aprendre tot allò que els serà de profit, que faran un gran esforç per obtindre tota la informació que puguen a través de les «noves eines» i també que la utilització d’instruments i ferramentes més i més complicats és més profitosa que pensar, que és, al capdavall, allò que som capaços de fer amb el nostre cervell gràcies a la nostra evolució com a espècie. Per descomptat, de totes les presumpcions d’aquest paràgraf, mai s’aporta cap mena d’evidència científica.

I el cas és que els cursos que s’ofereixen al professorat per a formar-se, ja no són sobre la seua matèria. Pose per cas, de Biologia per als professors de Biologia, o de Química o de Física per als de Química o Física. Ara, amb el pas dels anys, s’ha anat a temes més i més generals. D’una banda, s’ha anat a temes que ara són molt necessaris. La formació en noves tecnologies. I hi ha cursos sobre les noves plataformes virtuals de comunicació amb els alumnes. El problema és que, com aquestes plataformes estan en constant actualització o renovació, els coneixements adquirits queden molt ràpidament endarrerits, d’una banda. I, en segon lloc, com aquells que imparteixen els cursos, en el millor dels casos són especialistes en aquestes ferramentes, a l’hora de la veritat tampoc s’explica, en aquests cursos, quins continguts i com, ni quin avantatge tenen, cal incloure en aquestes plataformes. Es tracta, només de veure que cadascuna de les plataformes presentades és millor que l’anterior, més versàtil, més ràpida, més senzill carregar i descarregar continguts, o activitats. O exercicis o vídeos o el que es vulga, però sense incidir gaire gens en aquests continguts. El contingut ha segut substituït per l’envoltori.

Però també hi ha casos de cursos, cada vegada més, que incideixen en altres «problemes» que abans no apareixien en aquests programes de «formació». Per exemple, l’avaluació. Abans, això de l’avaluació estava molt clar. Qualsevol feia un curs. Al final hi havia un examen, el professor el corregia i donava una nota. Si aquesta nota era superior a un mínim prèviament pactat, s’havia aprovat. I en cas contrari, s’havia suspès l’examen, l’assignatura i calia repetir l’examen. La nota mínima no sempre havia de ser la mateixa. Per exemple, a l’Estat Espanyol ha de ser d’un 5 sobre 10, a Itàlia d’un 6 sobre 10 o a Suïssa d’un 4 sobre 6.

Però amb el temps, arribarem a la incorporació d’Espanya a la UE. I, de sobte, els xiquets de menys de 16 anys no podien treballar. Per tant, calia estendre l’etapa escolar fins els setze anys. I així es va fer. Però no es van invertir diners. Això no. Es va crear tot aquest garbuix de lleis educatives que comencen a la LOGSE i encara no se sap com acabaran. I es va obligar a tindre tots els alumnes al mateix lloc fent el mateix. Era (i continua sent) el més barat. De manera que aquell alumne que abans deixava l’escola als catorze anys per anar a treballar, ara s’hi ha d’estar, com a mínim dos anys més a l’escola. Avorrint-se, perquè a ell el que li agrada és quan altra cosa diferent. Per exemple, fer de fuster, de mecànic o de perruquer. Com organitzar formacions professionals per a moltes professions necessitava invertir diners i recursos, no es va fer. I es van mantindre aquells mòduls més barats: majoritàriament administratius (amb paper i llapis ja n’hi hauria prou. Ara cal afegir un ordinador) i mecànica.

Per tal d’unificar-ho tot, es van unificar els antics centres de Maestria Industrial amb els de Batxillerat. De manera que a tots els centres hi hagués de tot. I així és, ara mateix. A qualsevol institut hi ha mòduls professionals i batxillerat (un batxillerat que ha segut reduït a només dos cursos). Alumnes interessats per aprendre i aquells que no tenen cap interès. I, fins els setze anys, tothom a estudiar el mateix. Exactament el mateix. Independentment dels seus interessos, capacitats o aptituds.

Com això va fer créixer molt l’índex de suspesos, es va començar a parlar de «fracàs escolar». I per fi, després d’anys i panys d’esbrinar-ne les causes, s’ha trobat. Resulta que la cosa que no es feia bé era l’avaluació. I per això ara proliferen els cursos sobre avaluació. S’han d’avaluar les «capacitats» les «actituds» els «procediments» de cada alumne respecte a cada objectiu prèviament fixat en uns pamflets que s’anomenen «programacions didàctiques» i que tenen «diferents nivells de concreció» segons que estiguen referits al que es vol fer un dia concret a una hora concreta o bé al llarg de tot un trimestre. Malauradament, aquestes programacions no fan cap esment a aquells alumnes que, avorrits, es dediquen a punxar els veïns amb la punta d’un llapis, els que no es molesten en obrir una llibreta al llarg de tot un curs o els qui es dediquen a llençar paperets als companys (a mà o amb l’ajut inestimable d’un canut). Això, per no parlar dels qui fan us de les noves tecnologies i van fent fotos de companys, professors i de tot allò que els ve bé mentre el professor de torn procura explicar alguna cosa.

Per descomptat, si alguna vegada algú arribés a entendre què és avaluar una actitud, descobriria que ja no calia. Que ara, el que cal és avaluar «competències». Fer «persones competents». Dels instruments d’avaluació, ja no us en parlaré. Semblen més abstractes que els conceptes de la Mecànica Quàntica. A més a més, a diferència d’aquests, aquells no serveixen per a res. Però a tall d’exemple, us diré que un dels darrers «instruments» és una «rúbrica». Nom que s’assigna a una taula de doble entrada en la qual, a cada eix s’hi posen unes magnituds encara més etèries.

Però, malgrat tots els esforços per evitar l’inevitable, el nivell de coneixements dels alumnes en general, fins i tot d’aquells interessats en aprendre, anava de baixada. Així que calia fer més cursos sobre avaluació. L’avaluació ha de ser sumativa, positiva, ha d’evitar frustrar l’alumne, respectar la seua idiosincràsia, satisfactòria i coherent.

Possiblement, no haureu entès res de res. No patiu. Igual us avaluaré positivament. Al capdavall, tot consisteix en aprovar a tothom. Que després siguem la riota d’Europa i del Mon a la vista dels infames resultats del nostre sistema educatiu no sembla important. Si els nostres dirigents són gent tan inepta i poc preparada com els que ens manen ara mateix, és molt raonable que tracten de fer-se un poble a la seua mida.

Imatge del inici extreta de:

L’avaluació per a a millora de l’aprenentatge. II Els instruments d’avaluació formativa. Sobre documents de Neus Sanmartí i Projecte SAIL.

Maria Ojuel, Montserrat Sala, Francesc Segura.

Santa Coloma de Gramanet, febrer del 2012.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!