Des de la Plana

Aquest matí s’ha mort Rita. La única Rita. la dona que fou vint-i-quatre anys alcaldessa de València. La mateixa que era capaç de manar amb mà de ferro en el PP del País Valencià. La mateixa que va veure com, al seu voltant, s’anaven bastint projectes, empreses, organitzacions, esdeveniments i obres gegantines. La mateixa persona que tenia el monopoli del balcó de l’Ajuntament de València. I allà només hi pujava qui ella volia. La que tenia el carnet del PP amb el número 3. Ni més ni menys. La mateixa Rita que ha vist com molts dels seus col·laboradors i companys, de partit o d’ajuntament, eren encausats per la justícia. La que li va fer de crossa a Mariano Rajoy per tal que aconseguira guanyar aquelles eleccions del 2012. La mateixa Rita que mai va rebre, i fins i tot se’n va burlar, dels familiars de l’accident del metro de València. La que es gastava els diners de l’Ajuntament en el que li venia bé. La que semblava eterna.

Però no. Res és etern. I això hi ha gent que ho oblida amb massa facilitat. I Rita, la dona que tot ho feia gran, va veure com la seua sort canviava, ara hem vist que definitivament, el 2015. Fa poc més d’un any. Primer, va perdre les eleccions. O les va guanyar. Perquè les va guanyar de la mateixa manera que les guanyà, ara fa vint-i-cinc anys Clementina Ródenas. Aleshores el “pacte del Pollastre” la va fer alcaldessa. I l’any passat la va enviar a l’oposició el “pacte del Botànic”. El nom dels pactes indica que fins i tot en les formes, els valencians som exagerats.

Decebuda, ni va recollir l’acta de regidora. Les Corts la van anomenar Senadora i començà el seu calvari personal. La corrupció, el cas Taula – un de tants-  l’encalçava. Però el seu cap suprem, Mariano Rajoy, la va blindar com a senadora. Fins i tot quan es van haver de repetir les eleccions.

Però els seus, els del PP, els mateixos que havien estat a les seues ordres, els que se n’havien aprofitat d’ella, es començaven a veure incòmodes. Una cosa era que Rita fora l’Alcaldessa i una altra de ben diferent era que ara necessités del seu ajut per evitar l’acció de la Justícia. Després de molts missatges suggerint-li que renunciés al seu escó, després de setmanes i mesos en els que ni tan sols aparegué pel Senat, la van acabar expulsant del partit popular. A ella. A la militant número 3. I va anar a petar al grup mixt. I molts dels seus li giraven la cara. I aquesta mateixa setmana va haver d’anar a declarar davant del Jutge per aclarir si havia emblanquit diners o no.

Finalment, avui, just el mateix dia en que ix publicada al BOE la llei que permet revocar-la com a senadora, el seu cor, el de veritat, ha deixat de funcionar.

Que ara hi haja dirigents del PP que vulguen acusar a uns i a d’altres d’haver organitzat una cacera de Rita que l’ha acabada duent a la mort, només és un exercici de cinisme del pitjor. No ha segut la oposició qui l’ha expulsada del partit. Ni qui li ha negat la salutació. Ni tampoc ha segut ella la única que ha delinquit, si és que ho ha fet. Al final, qui ha mort aquest matí ha segut Rita, la persona. I com a persona es mereix tots els respectes que es mereix qualsevol persona. Per això em sembla bé que l’Ajuntament de València – de l’oposició més oposada a Rita-  haja declarat tres dies de dol. Perquè ella va ser l’alcaldessa fins l’any passat. I els valencians la votaven. Fins i tot puc admetre el minut de silenci al parlament. Això sí. Retraient-los, als mateixos que l’han proposat, que no el feren quan es va morir José Antonio Labordeta. Senyors del parlament: o tots frares o tots canonges.

En qualsevol cas, ha desaparegut una persona que segur que n’estava al corrent de molts dels assumptes del seu partit. Dels que es poden explicar i dels que no. Segur que més d’un dels que ara acusa als uns i als altres d’organitzar una cacera injustificada, avui dormirà alleugerit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!