Des de la Plana

Quan era xiquet, recorde que els dibuixos animats “del Coiote” eren dels que més m’agradaven. El pobre animal sempre perdia el la seua lluita per atrapar, i menjar-se, al Correcamins. Hi havia un gag que es repetia moltes vegades. Caminant sigilosament per una planura, el Coiote arribava a la vora d’un barranc. Continuava caminant pel buit com si res fins que s’adonava que no tenia res sota els peus. Aleshores, molt a poc a poc, es mirava els peus i caia en un precipici quasi insondable. Partia de la falàcia que la gravetat no actuava fins que el Coiote era conscient de la seua situació.

Una cosa semblant és el que ha passat en les eleccions del diumenge passat. Podemos no va aconseguir ni avançar al PSOE ni tan sols mantindre el nombre de vots que havien obtés, al desembre, entre ells i IU. Per la seua banda, el PSOE també va perdre vots i ha perdut encara cinc escons més. De manera que tots dos varen perdre les eleccions. Ciutadans també, però Albert Rivera ja va callar, la nit electoral. No tenia res a dir, més enllà d’esperar que ara sí que podrà fer de crossa a un PP corromput fins al moll de l’os.

Passats un parell de dies, però, els líders dels partits perdedors, ja en comencen  a ser conscients, de la seua situació. Per això ara comencen a aparèixer veus a En Comú Podem demanant el divorci de Podemos. O comencen, dins de A la valenciana, a aparèixer les veus crítiques que ja anunciaven que anar d’ajudants de Podemos després d’haver-los guanyat no era gaire raonable. És questió d’hores que els líders d’aquestes formacions, Podemos i el PSOE, assumisquen una realitat inquestionable. El diumenge varen perdre les eleccions. Unes eleccions que s’han fet perquè ells ho varen voler així. El que els pertoca, donada la seua situació al buit, és caure al fons del barranc. Mentre, els xiquets que miren la pel·lícula de dibuixos animats riuran, perquè ells ja ho sabien, el que passaria. Només el Coiote no n’era conscient.

I per al públic en general, quatre anys més de govern del PP, amb l’inestimable recolzament del Ciudadanos i d’algú més, que segur que en troben. En aquest país, sempre s’hi troba algú disposat a ajudar. Això sí; a canvi del que siga menester per a no passar gana la resta de la seua vida.

Evidentment, la única cosa sensata que es pot plantejar és marxar. Com a mínim, augmentarà el nombre d’independentistes. perquè els qui volien canviar el país, ja s’estan mirant els peus. I només veuen el terra molt avall. Des de l’altra banda del precipici, el Correcamins s’ho mira amb indiferència. En realitat, no dóna per a més. Com diria ell mateix, Un Coiote és un Coiote i un Correcamins és un Correcamins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!