La porta de Tannhäuser

Svetlana Aleksiévitx em va fer un nus aquí dins quan dimecres al CCCB, responent les preguntes que li feia en Francesc Serés, va explicar el perquè de la seva feina, dels seus llibres i de parlar amb tantíssima gent a qui acaba donant veu. Deia: ‘Jo vull parlar de la vida. No tinc cap deure. És un interès per la vida, per saber quina mena de dones són les dones amb qui parlo. Per què no es tornaven boges [les dones que va anar a la guerra]? Volia trobar-ne la resposta. Les dones no tenien mai res a veure amb Mart, amb el déu de la guerra; la guerra era un assassinat per a elles. Elles m’explicaven com morien els ocells, i com els matava una bala perduda. La dona sentia aquest amor. Per a mi això era un impuls important, una tasca intel·lectual, no era pas cap deure. Després jo establia una relació amb elles, però era per la voluntat de transmetre què passava.’

Més: ‘M’agradaria entendre el fenomen de l’amor. El mal és molt estètic, i el bé no és tan penetrant, és més indefens. Només hi pots arribar amb la bellesa. Per això “Pregària de Txernòbil” comença amb un relat que no saps si és sobre l’amor o sobre la mort; sembla que és sobre la mort, però també és sobre l’amor veritable. La meva tasca és treure’n l’espiritualitat. Perquè l’odi no ens salvarà. Només ens salvarà l’amor.’

Aquesta és la crònica que en vaig fer a VilaWeb: Svetlana Aleksiévitx: Cada vegada és més difícil de ser humà’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!