Construïm la Catalunya independent

 Des de fa un parell d’anys, he començat a participar en la col·laboració internacional anomenada
Sloan Digital Sky Survey (Cartografiat Celest Digital Sloan) juntament amb altres investigadors de l’Institut de Ciències del Cosmos a la Universitat de Barcelona. La participació en aquesta col·laboració és una experiència magnífica per impulsar la recerca catalana i formar els nostres estudiants que hauran de liderar la ciència en el futur del nostre país.

  Aprofitant que acabem d’aconseguir un primer resultat en les observacions i investigacions realitzades, iniciaré una sèrie d’escrits per explicar en què consisteix aquesta col·laboració, i els seus objectius en la ciència de la cosmologia observacional en la qual estem treballant. I amb tot això, aprofitaré també per parlar d’algunes de les meravelles que s’han anat descobrint en cosmologia, que és la ciència que vol descriure l’estructura i evolució de l’univers en la seva totalitat, i a les escales més grans.

  Avui parlaré de l’observatori d’Apache Point, a Nou Mèxic, on hi ha el telescopi dedicat que realitza les observacions de la col·laboració SDSS, les inicials de Sloan Digital Sky Survey. El passat 28 de març vam fer una visita a aquest observatori tota una colla dels participants en el nostre grup de treball, i ens vam fer la foto que veieu aquí, davant del telescopi.

  Aquest telescopi té unes característiques molt especials. Comparat amb molts d’altres que han batut rècords del telescopi més gran del món (com els telescopis Keck de Hawaii o el nou telescopi de Canàries), podeu veure que aquest és bastant petitet. El seu mirall principal és de 2.5 metres, cosa que vol dir que la llum que el telescopi recull dels astres llunyans és la que ve a parar sobre el mirall d’aquest diàmetre. Els telescopis més grans del món tenen ara uns 10 metres, i se’n planegen de nous encara molt més grans per poder recollir el màxim de llum. A més d’això, el telescopi té una muntura molt compacte, i no disposa de la típica cúpula giratòria astronòmica per la qual s’obre una finestreta perquè el telescopi pugui apuntar cap al punt del cel desitjat, sinó que està protegit per un edifici que, a l’hora d’observar, s’enretira tot sencer deixant tot el telescopi a l’aire lliure. Tot plegat fa que aquest telescopi ens sembli una cosa prou petita comparat amb altres grans observatoris.

  Però amb el seu tamany modest, els resultats científics aconseguits amb aquest telescopi han tingut un impacte espectacular: és el telescopi que ha produït un impacte més gran en astrofísica durant l’última dècada. Un impacte molt més gran que no pas molts d’altres observatoris amb un cost molt més elevat.

 El que té aquest telescopi que li ha donat un èxit tant gran és que pot observar sobre un camp molt ample del cel, i que està dotat d’uns instruments que poden observar una gran quantitat d’objectes al mateix temps, utilitzant la llum que arriba al mirall del telescopi amb una eficàcia molt més gran que la majoria d’observatoris. És com si comparéssim uns prismàtics que et permeten veure un objecte llunyà molt feble però només sobre un tros de cel molt petit, amb uns que són menys potents per detectar objectes febles però et donen una visió sobre un camp del cel molt més gran. Pels projectes més rellevants de la cosmologia moderna, resulta ser més eficient poder observar molts objectes celestes d’una forma controlada i uniforme, que no pas observar menys objectes amb més precisió.

  L’altre clau de l’èxit de la col·laboració és que el telescopi està totalment dedicat a un programa d’observació que fa un rastreig uniforme del cel, i que permet a un gran equip de científics de treballar sobre el conjunt de totes les dades disponibles obtingudes durant molts anys. El fet de que les dades s’obtenen amb condicions uniformes permet a tota persona de la col·laboració que proposa una nova idea científica de poder fer una anàlisi de totes les dades obtingudes per investigar qualsevol qüestió. Aquest sistema de treball resulta molt més eficaç que el funcionament clàssic dels observatoris astronòmics, en què cada investigador obté un petit número de nits per observar objectes concrets amb metodologies i condicions diferents i altament heterogènies: és molt rar que un altre investigador pugui després utilitzar les dades obtingudes per altres propòsits, i cada observador acaba analitzant les seves dades de forma aïllada.

  En propers apunts, parlaré de vàries coses relacionades amb els resultats obtinguts amb l’equip en què treballo: què són els quàsars, com els utilitzem per observar la matèria difusa entre les galàxies, com podem obtenir un gran mapa d’aquest gas intergalàctic, com mesurem l’evolució de les grans estructures de supercúmuls de galàxies en l’univers…

  Per ara, us deixo amb l’enllaç a una nota de premsa que hem fet, la versió de Catalunya i la general feta a Estats Units.