Construïm la Catalunya independent

  Per moltes persones la ciència només és percebuda com un cos de coneixements que s’adquireix mitjançant l’estudi d’uns llibres i l’assistència a unes classes impartides per professors. Aprendre ciència no es veu, sota aquest punt de vista, gaire diferent d’haver d’aprendre’s una sèrie de lleis, unes instruccions per executar certes tasques, o uns preceptes que han estat ideats per les autoritats més reconegudes en cada matèria. Malauradament, sovint és aquesta la imatge sota la qual s’ensenya la ciència a les nostres escoles.

  Lluny d’aquesta errònia percepció, la ciència s’ha de transmetre com un mètode general a través del qual les persones podem esbrinar molts aspectes de la realitat pel nostre propi compte, de forma independent, i qüestionar qualsevol suposició que se’ns hagi presentat com a certesa posant-la a prova de totes les maneres que puguem idear. La ciència s’ha d’entendre com una eina d’alliberament del pensament humà, que ens permet posar en dubte qualsevol proposició de base dogmàtica defensada per autoritats socials, i que ens impulsa a formular hipòtesis alternatives i confrontar-les amb la realitat per tal de poder eliminar aquelles que no concordin amb els fets que observem.

  En aquest sentit, la ciència comporta sempre una actitud subversiva contra qualsevol autoritat que vulgui establir unes idees o creences de forma dogmàtica com a principis assumits com a vertaders per una societat. En particular, l’autèntica ciència ha de combatre sempre tota autoritat que pretengui limitar la capacitat de les persones per qüestionar suposicions o prejudicis socials, o restringir l’aplicació del mètode científic a una sèrie de disciplines institucionalment establertes i aïllades de la resta del coneixement humà (com la física, la química, la medicina, la geologia…). El mètode científic és aplicable en general a tot allò que pot ésser objectivament percebut i comprovat per diverses persones, incloent-hi qüestions de naturalesa social, econòmica, històrica, política, etc. Les diverses disciplines científiques no es corresponen a porcions aïllades del coneixement de la realitat segons unes característiques intrínseques i universals, sino que sorgeixen més aviat d’una convenció de la societat humana a l’hora d’organitzar i ensenyar tot el coneixement científic adquirit al llarg de la història.

  El mètode científic, s’apliqui allà on s’apliqui, en general es desenvolupa en tres elements fonamentals:

  1. La formulació d’hipòtesis per explicar uns fets observats. Aquí és on intervé la imaginació i la intuició de les persones per idear el màxim nombre d’hipòtesis possibles, encara que d’entrada puguin semblar estranyes. Les hipòtesis més originals tendeixen a qüestionar prejudicis llargament establerts i l’opinió majoritària.

  2. La deducció de conseqüències i prediccions de cada hipòtesi d’una forma tan quantitativa i rigorosa com sigui possible. Aquesta és la part teòrica de la ciència, on sovint hi intervenen deduccions i càlculs matemàtics per tal de que les conseqüències de cada hipòtesi siguin quantitativament precises i comprovables. Inclús quan es fa difícil d’expressar les conseqüències d’una hipòtesi matemàticament, cal anar tan enllà com sigui possible en establir amb precisió les prediccions que es poden fer.

  3. La realització d’observacions i experiments per comprovar si les conseqüències de les diverses hipòtesis estan d’acord amb la realitat. Aquí també cal anar tan enllà com sigui possible en construir instruments, idear experiments o dissenyar les més difícils observacions que puguin revelar els secrets més subtils d’allò que investiguem.

  El resultat final és l’eliminació de les hipòtesis de les quals en deduïm conseqüències que són contradites per allò que observem o pels resultats dels experiments que hem realitzat. Tot això, explicat així, sembla bastant senzill, però en realitat és molt complicat. Les complicacions acostumen a sorgir en els passos 2 i 3, i sorgeixen d’allò tan conegut de que equivocar-se és humà. Sovint, establir les conseqüències d’una hipòtesi no és gaire fàcil, i es cometen errors en el procediment o els càlculs que es realitzen. I a l’hora de muntar un experiment i fer unes observacions, a vegades també s’obtenen resultats erronis degut a motius molt diversos. Per això la ciència avança a poc a poc, provant idees diferents, cometent errors i corregint-los. I si bé equivocar-se és humà, també ho ha de ser saber reconèixer els propis errors i corregir-los. Al final, després de moltes rebrincades, la ciència va avançant quan els resultats tant teòrics com experimentals són reproduïbles per varis investigadors que, a partir de la mútua comunicació i reflexió, poden anar corregint els errors que inevitablement cometem els humans.

  La ciència requereix una combinació de moltes qualitats humanes: la imaginació i la intel·ligència; la curiositat per fixar-nos en els detalls i entendre allò que observem; la humilitat per saber reconèixer els propis errors i limitacions, però també l’atreviment i l’ambició de voler qüestionar prejudicis i autoritats i voler atènyer tan enllà com ens pugui dur la nostra recerca; la capacitat de diàleg i comunicació per l’intercanvi d’idees entre una comunitat internacional; i la perseverança en treballar una idea prometedora per no abandonar tan bon punt sorgeixin dificultats.

  La ciència ens ha ensenyat que, malgrat que els humans ens equivoquem, la naturalesa no s’equivoca mai, i funciona d’acord amb unes lleis que els humans podem descobrir i entendre, i en les quals podem apreciar una gran bellesa.