Jordi Mayoral

D’aquest equip se n’han escrit centenars d’elogis merescuts, des del punt de vista dels resultats excel·lents, ja que ha guanyat els grans títols i rebenta a diari les estadístiques més llegendàries. D’aquest conjunt s’ha glossat la qualitat del seu joc que dialoga amb l’art i ja se’l considera un dels millors equips que mai han trepitjat un terreny de joc. D’aquest Barça se n’ha valorat la identitat pròpia, la capacitat de crear un equip meravellós amb la part central dels futbolistes de la Masia. De l’equip dirigit per Pep Guardiola s’ha tingut en compte la seva capacitat de superació constant, tot mantenint un esperit competitiu admirable, malgrat algunes travetes del destí com les malalties de Tito Vilanova i Eric Abidal. I també hi ha un altre vessant, ja que el Barça actual és polièdric en la seva transcendència, que també traspua un nivell d’alta categoria humana: la solidaritat.

S’ha repetit mil i una vegades que els futbolistes són miralls de la societat, però certament és gairebé injust traspassar aquesta enorme responsapilibtat a persones d’entre els 18 i els 35 anys, que sí que són capaces de competir a primer nivell, però que no tenen perquè disposar de la intel·ligència emocional per dur a terme aquest rol de prototips socials. Ara bé, els jugadors del Barça han demostrat també mil i una vegades que són capaços d’administrar magistralment aquesta tasca. Només cal recordar el magnífic documental “Soufian, el nen que volia volar” emès per TV3, on Leo Messi s’emocionava amb Soufian Bouyinza Dabbou, un nen de Manlleu que pateix una estranya malaltia degenerativa. El Soufian i els seus pares i de retruc, un munt de persones amb dificultats, van rebre un estímul increïble gràcies a la complicitat del millor futbolista del món. També futbolistes com Piqué, Valdés o el mateix Abidal han protagonitzat campanyes solidàries…

Tot i això, voldria remarcar uns fets que he viscut en primera persona, fets que manifesten la bona voluntat d’aquests futbolistes. Tot comença amb les botes amb què Andrés Iniesta va fer el gol d’Stramford Bridge, un dels gols més emocionants de les últimes dècades de l’equip blaugrana. Com és sabut, Iniesta va donar les botes màgiques, perquè és van convertir en màgiques, a un nen de Caravaca de la Cruz que pateix paràlisi cerebral, perquè les pogués vendre i així, pagar-se el tractament de la seva malatia a Filadèlfia. Així va ser i el Museu de Joguets de Verdú que codirigeixo, les va adquirir amb aquesta causa soliària com a finalitat. Tot seguit, des del Museu ens vam adreçar al Messi i al Xavi, que ens van regalar les seves botes de la temporada dels sis títols per fer créixer un espai expositiu fantàstic on s’exhibeixen aquests tresors culers. Ara, hem incorporat dues joies solidàries més (els diners de les adquisicions han anat al Casal del Raval) que també exposem a Verdú: la pilota de Wembley amb la qual el Barça va guanyar la Copa d’Europa contra el Manchester United i la pilota del partit de Yokohama, amb la qual l’equip blaugrana va derrotar al Santos.

Potser són aquestes petites coses, o aquestes petites coses acaben de fer, que aquest col·lectiu sigui admirat més enllà de l’esport. La seva manera de fer els converteix en un equip trascendent, màgic.

(Publicat a El 9 Esportiu el 16/4/2012)