Prendre la paraula

L’any
1969, mentre el rei Idris estava de vacances a Turquia, la fracció més
progressista de l’exèrcit libi va fer un cop d’estat i va arribar al govern de
l’antiga colònia europea. En aquelles terres hi havien combatut els soldats de
Rommel contra els homes de Montgomery, mentre els nadius miraven de lluny les
guerres que els eren importades d’Europa.

Aquell
1 de setembre de 1969 al front del cop d’Estat hi havia un coronel jove
anomenat Muammar al-Gaddafi. Aquest admirador de Nasser aviat va simpatitzar
amb les idees del panarabisme i va fundar la Jamahiriya com a model
de govern.

En
l’ordre intern, i com a primeres mesures, va nacionalitzar la banca, va treure
del territori les bases dels anglesos i americans i va confiscar els béns dels
jueus i italians que havien marxat del país. Per tot això, el bloc capitalista
molt aviat va veure Líbia com un enemic dels seus interessos i va començar a
conspirar contra Gaddafi.

L’any
1973 Líbia va impulsar l’OPEP amb la intenció que fossin els països productors
de petroli els que posessin el preu al cru i no les grans corporacions
estrangeres que es desentenien de les necessitats i orientacions dels països
productors. De tota manera, els llaços d’amistat amb l’OAP i el seu apropament
a la martiritzada Palestina també van posar Gaddafi al punt de mira del Mossad.

L’estrafolària
manera que tenia Gaddafi de concebre les relacions internacionals i el seu
suposat suport a la insurgència internacional van condecorar Líbia amb
l’adjectiu de país terrorista i per tant fora de l’òrbita dels autoanomenats
països demòcrates, és a dir fidels a la doctrina nord-americana, al Banc
Mundial, al FMI i a l’OCDE.

D’aquella
època es recorden els abrandats discursos de Gaddafi contra la política
nord-americana i europea i els bombardejos que Ronald Reagan va ordenar contra
Trípoli, en què van morir centenars de civils entre els quals hi havia una
filla del coronel.

Durant
anys es va acusar Líbia de tots els atemptats que es produïen al món, alguns
d’ells reconeguts pel propi govern de Gaddafi. El més conegut fou el de l’avió
de la Pan Am a
la localitat de Lockerbie amb 259 morts, 189 dels quals eren dels EUA. Anys més
tard Líbia els va indemnitzar per tal de trencar el bloqueig que li havia
imposat l’ONU.

Després
d’anys de tibantor amb Europa i els EUA, Gaddafi canvia l’estratègia i refà
ponts amb antics governs hostils com els d’Anglaterra, Alemanya, França i fins
i tot Estats Units. La necessitat de petroli i d’inversions al nord d’Àfrica
provoca reiterades visites al país del Coronel per part de Tony Blair, Gerhard
Schröder, Condoleezza Rice, José Luis Rodríguez Zapatero, Silvio Berlusconi
etc. Gaddafi retorna aquestes visites, i entre els seus viatges recents hi ha
el que va fer a Espanya en què va instal·lar la seva jaima als jardins de la Moncloa. A més a més
l’ONU reconeix el canvi d’actitud del libi i durant un període un funcionari
del govern libi presideix la comissió dels drets humans a les Nacions Unides.

Gaddafi
manté el caràcter socialitzant al seu règim, però deixa invertir capital
estranger al seu territori, fins i tot algunes cambres de comerç del nostre
país es van interessar pel mercat libi. El Coronel també desvetlla que ha
finançat campanyes electorals a alguns aliats europeus com la de Nicolas
Sarkozy, a qui compra armes, com també ho fa a Espanya, Regne Unit i Rússia,
entre d’altres.

Gaddafi,
però, no canvia els mètodes que l’han mantingut al poder durant més de 42 anys
i defuig el sistema partidista europeu i les receptes neoliberals. Posa a ple
rendiment els pous de petroli i construeix un canal del nord al sud de Líbia
amb la finalitat de regar les immenses àrees de desert per obtenir allò que
s’ha anomenat sobirania alimentària.

Gaddafi,
però, sempre ha estat a l’ull de la
CIA, dels serveis secrets francesos, anglesos i del Mossad. I
en esclatar les revoletes del nord d’Àfrica, una fracció del seu exèrcit
intenta un aixecament contra ell.

Qui
hi ha darrere? En un primer moment els revoltats reivindiquen la figura del rei
Idris, mentre que Gaddafi acusa Al-Qaeda. Aprofitant l’enrenou, i per sorpresa,
l’ONU autoritza una actuació militar que se li ha escapat de les mans en pocs
dies.

Alguns
dels seus avaladors i subministradors d’armes europeus es converteixen de la
nit al dia amb els seus màxims enemics i organitzen una nova croada contra un
satanitzat Gaddafi, aquell que fa un mes era el seu aliat al nord d’Àfrica.

El
govern de Zapatero i Chacón també volen prendre part en l’escabetxada i sumen
les forces armades espanyoles als atacs contra aquell que anomenen el tirà de
Trípoli.

Al
parlament espanyol, Llamazares es queda sol amb el Bloc Nacionalista Gallec
defensant una sortida negociada al conflicte i el cessament de la invasió. Fins
i tot ERC i ICV trenquen la seva tradició antimilitarista i donen suport als
bombardejos.

Als
atacs s’hi han sumat diversos Emirats Àrabs, a més del vist i plau de països
com Àrabia Saudita que, com se sap, són països amb una contrastada salut
democràtica. Els intel·lectuals del PSOE, utilitzats durant la guerra d’Irak,
ara veuen i senten que aquesta guerra és diferent i odien profundament el
dictador Gaddafi.

Paral·lelament,
organitzacions com Justícia i Pau amb Arcadi Oliveres al davant, l’escriptora
Rosa Regàs, cantants com Pedro Guerra, Ismael Serrano o actors com Willy Toledo
han aixecat de nou les seves veus contra aquesta nova ingerència occidental.

Catalunya,
i concretament les nostres comarques, en poden sortir molt mal parades
d’aquestes aventures militars per la proximitat que tenim amb el complex
nuclear i petroquímic que, com és sabut, en casos de guerra passen a ser
objectius militars de primer ordre. Avui les poblacions de les nostres
comarques estan al punt de mira de l’exèrcit libi, ja que nosaltres pertanyem a
un estat que ha votat a favor d’aquesta guerra en la qual hi participem amb
avions de combat pel fet que el nostre país forma part de l’OTAN.

Si
s’apel·la a la defensa de la població civil, s’haurien d’haver fet accions
semblants contra l’exèrcit marroquí i israelià per les seves massacres al
Sàhara Occidental i a la franja de Gaza. Com a qualsevol altre guerra, la
recent creuada contra Gaddafi no aportarà res al panorama polític internacional
tan sols el sofriment de la població civil. Per altra banda, la comunitat que
combat contra el govern libi no ha proposat cap altre mesura que l’agressió
armada.

No
s’havia esgotat en cap moment la pressió política i econòmica que podia
capgirar la situació, ni en cap moment es varen establir corredors humanitaris
per afavorir la sortida de tots aquells treballadors immigrants que vivien al
país en qüestió. Líbia, avui, actua de mur de contenció de la immigració que
arribaria a Itàlia i Grècia i d’esponja laboral per a països de la zona com
Egipte i Tunísia entre d’altres. Aquest fet, juntament amb la inseguretat que
representa per a les nostres comarques estar en una guerra d’aquestes
característiques, són motius suficients per cridar de nou NO A LA GUERRA.

Però
els interessos del nou ordre mundial van en la direcció de sacrificar un alfil
al nord d’Àfrica, i si no poden conquerir tot el país, almenys que la nova
Líbia demòcrata acabi allí on acaben els pous de petroli, igual com va passar
amb el fraccionament d’Irak i la creació de Kuwait, que com tothom sap, és el
paradigma de les llibertats i el respecte a les dones, les ideologies i el laïcisme.

El
Mediterrani, bressol de tots els blaus, avui torna a veure com la mort passeja
vestida d’avió de combat, i de nou encén l’odi entre les dues riberes d’un mar
que algun dia serà pont d’unió i no frontera de separació.

NO
A LA GUERRA

Xavier
Joanpere va ser portaveu del moviment No a la guerra durant la guerra d’Irak.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!