(Estenguem la Festa Estellés arreu dels Països Valencians, com el nostre)
PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
(Continua)
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella —
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fortíssim, aquest poema. Ha arribat l’hora de retenir aquest onatge i fer-lo paraula. I que la paraula parli
Per què temia el moment del cant a Valencia?
Bon dia Paco, li feia por cantar-lo davant de tanta gent. UwU
El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seua ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha dit que sent
com a seua, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que li posa al poema: «Cant de
Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat. Hi ha una identificació plena.
Vicent Andrés, t’estimo, no tindràs un poc més d’informació sobre Cant de Vicent?
t’estimo Vicent Andrés, tens més informació sobre el CANT DE VICENT
Hola!
En el context d’una classe de voluntariat a alumnes de tot arreu del món, va sorgir un assumpte que m’inquieta: què vol dir allò de “l’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes?”. M’ha resultat complicat explicar-los-ho a una parella de mexicans molt interessada. Jo imagine que és un cop d’ull irònic: “si en el meu cant em pose massa solemne, massa ‘nacionalista’, perdré entre els valencians (els indígenes, els autòctons?) la seua adhesió al meu cant”. Què vol dir, si no? El dubte roman sense esclarir. Què els hi diríeu?
Gràcies!