Prendre la paraula
jordimartifont
“Trencar l’aïllament construint ponts que tu dinamites fins que fem baixar del pedestal els mites” deixen anar At Versaris. Són mots com cops de puny dins del cap, parlant a la raó més que a la picor.
Són paraules que mostren i ensenyen, són paraules de les que sonen, són paraules de les que ressonen. Perquè ja fa massa temps que hi som per empassar-nos disfresses radicals que llueixen les revoltes personals quan s’apropen a les col·lectives que en moviment volem canviar-ho tot i subvertir l’actual estat de coses. Sabem del cert que les revoltes que corren per dins, com la de Ferrater a “In Memoriam”, individuals i perquè toquen per edat, no busquen canvi social sinó pau interior, descans del neguit que porta aparellat el propi posicionament en el món dels grans, que primer rebutgen i després els és cel.
Barrinen les veus, amb paraules encertades, i diuen que “Si estàs ple de rancor líquid, mira, controla’t les fuites o amb la teva freda calculadora es gelaran. Seran estalactites. Només ets “parxes” i clixés i a més no tens ni punyetera idea del que és no arribar a final de mes”. I contraposen, així, l’ètica i estètica no perquè la primera negui la segona ‘per se’ sinó perquè sovint aquest és el paper que li atorguen.
Se sentiran a dir de tot, perquè quan toques paraules que caminen cap al sagrat, els capellans remuguen… “Alguns em diuen espanyol i altres “indepe”, però digues, després qui té arguments de pes? Unitat popular, dieu, que ja s’ha estès? Teniu el cervell malmès i no enteneu res de res, família”… però tenen raó.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“En 1950 hay un New York un cierto interés por Dadá entre compositores, escritores y artistas, que intentan producir obras de características similares. Dadá, como el Punk, surgido de una crisis profunda de la sociedad de la década de los 70, o los movimientos contra-culturales del siglo XX herederos de aquellos “extravagantes” artistas y literatos de principios de siglo, anheló desde sus inicios esa vida más rica, más bella, más profunda, se basaban en una profunda creencia en la bondad intrínseca de la humanidad cuando no ha sido corrompida por la sociedad, y aún hoy, todos aquellos que hoy en día se consideran críticos con todo aquello que nos aleja del conocimiento, expresan, como entonces, que cualquiera es dueño de su destino y que el mundo se volvió loco un día de 1914 rompiendo la posibilidad de que los humanos fuéramos realmente más humanos, pues puede que el gran peligro para los alejados del saber era el convertirse en demasiado humanos como escribió el filósofo y poeta alemán Friedrich Nietzsche”
Treball sobre Dadá de l’assignatura Art del Segle XX a la carrer d’Història de l’Art
Doncs a mí no m’agrada. El fonamental concepte d’autocrítica, tan important per nosaltres cal elevar-lo a l’infinit??? S’ha estès la o d’obrero espanyol??? Potser que surtin de la capital. Endavant amb els CUP!!!!!!!!!!!!!!