Prendre la paraula

L’1 d’octubre del 2023, al matí, el cor de l’Òscar Porqueras ha deixat de glatir. Amb ell s’aturava una vida plena en què l’Òscar no havia parat ni un moment de buscar tanta llibertat com fos possible, tants alliberaments com li eren desitjables. El càncer que no l’havia pogut guanyar fa uns anys, ara ha estat mortal.

Així, s’acaba una vida repartida entre la seva família i els i les seves companyes, una vida per als seus fills, amb la seva gent. Perquè l’Òscar, al llarg de la seva vida, ha format part de tants projectes, grups i organitzacions que és impossible fer-ne el recompte; algunes d’elles comptaven amb milers de persones, altres eren més petites i fins i tot n’hi havia que el tenien a ell com a únic membre. Quan unes sigles ja no li servien, passava a unes altres, s’interessava per temes sovint complexos, entrava en contacte amb gent d’arreu i finalment fundava una altra organització a Vila-seca o al Camp de Tarragona. Això sí, mai no es discutia ni per sigles, ni per ideologies ni per cap altra ximpleria. De fet, jo no el vaig veure discutir mai per res amb ningú, no valia la pena. La seva recerca de la llibertat, de la democràcia i la justícia no entronitzava cap nom propi ni cap concepte teòric, la seva recerca incansable es produïa sempre a partir de la pràctica.

Així, va militar en l’ecologisme (sobretot al Gepec però no només) i en organitzacions anarcosindicalistes (CGT, Solidaritat Obrera o CNT). La seva mirada oberta i antiautoritària el feia estar sempre amb qui lluités per la igualtat, la llibertat i la justícia. I és per això que també va participar en projectes com la CUP de Vila-seca o el mateixa Casal Popular de la localitat. Aquesta obertura de camp el portava a participar en qualsevol mobilització social que tingués lloc al Camp de Tarragona però també a Barcelona, sempre pendent del transport públic que era amb el que es desplaçava.

En els darrers anys, les seves ganes de saber el van portar a interessar-se pel món iber i per la màgia i els coneixements hermètics, sobre els quals va arribar a tenir uns coneixements importants, tant a nivell conceptual com històric. El darrer cop que ens vam veure, després d’una xerrada a Vila-seca, vaig quedar astorat del munt que en sabia i de com, també, ho relativitzava, seguint la seva tònica.

L’Òscar se’n va però deixa munts de lluites obertes, pendents, on cal ser, sense atribolar-nos i amb aquella bonhomia que gastava que tan bé va quan del molt que es lluita se’n treuen pocs fruits. Continuarem en elles i en tantes de noves com puguem, insistentment. Gràcies per ser-hi i per ser com ets. Que la terra et sigui lleu, company!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!