La fotografia que acompanya aquestes lletres ha estat reproduïda en multitud de blocs, apunts a notícies d’Internet i pàgines web. Acostuma a anar acompanyada d’un text que vol mostrar la incredulitat davant d’aquesta reestructuració del sistema capitalista que ens volen fer passar per crisi social…, i ens l’esten fent passar.
La foto va acompanyada de diversos textos (el folklore ja sabem que sempre dóna més d’una versió com a conseqüència dels seus propis mètodes de transmissió) que més o menys diuen que es tracta d’una manifestació de rics i de banquers que protesten perquè encara volen guanyar més amb la “crisi”.
Que l’actual conjuntura econòmica ens serà desfavorable com a classe i farà que moltíssims treballadors i treballadores fem cap al carrer, sense feina i amb hipoteques que ens posen en serioses dificultats econòmiques i ens empre-nyen a la misèria, no hi ha ja cap mena de dubte. Els temps que vénen són de negres tempestes per als qui vivim del nostre salari. Però això no treu que no hi hagi res a dir o a fer.
No tenim cap mena de dubte que les “mesures anticrisi” que els estats del món han tirat endavant fins ara no serveixen a ningú més que als rics i banquers que continuen jugant a la borsa i jugant, així, amb les nostres vides. Són ells qui eren rics abans i són ells qui es mantenen rics ara. Per a nosaltres, perdre la feina pot voler dir perdre moltes de les comoditats que els diners del nostre treball ens aportava fins ara.
És trist però és així, la majoria de capital que acumulen els rics no existeix, però no només no existeix perquè l’economia sigui especulativa sinó que no existeix -i això és molt més greu- perquè cap treball l’ha creat i el treball continua sent l’únic capital que tenim, tal com deia aquell encertat cartell del PSUC durant els anys setanta, les treballadores i els treballadors. Algú dirà que en aquests anys tots hem acabat jugant a borsa, fent invesions i especulant amb la compra d’habitatges. Tots, no. I qui ho ha fet és ben evident que no ho ha fet en la mateixa mesura que els rics que, un cop afonat el seu sistema, el veuen reflotar amb diners de totes i tots. No ens deixem enredar. L’economia capitalista que volen “refundar” aquest 15 de novembre no pot fugir de la crisi perquè ella mateixa és una crisi constant, perquè ella mateixa ens aboca, a les dones i els homes que treballem, a la crisi constant per mantenir el seu sistema de guerra, un sistema que es basa en la desigualtat, la misèria i l’opressió d’àmplies zones del planeta, i dins de cada una d’aquestes zones, en una constant negació de drets bàsics. Els rics i els banquers encara no fan cua a l’atur. Fem-los front i refundem l’anticapitalisme.
Jordi t´expreses molt be, tens tota la raó, els treballadors ho tenen molt dificil, el capital es molt dificil de vencer ells tenen molta força
El 1 d’abril de 1939 acava el que va ser l’única revolució proletària de l’història (a Rúsia la majoria era pagesia), l’única intenció de l’humanitat de fer realitat alguna cosa més que una dictadura del proletariat o una democràcia avançada. Ibèria rodejada per païssos feixistes o democràcies dèbils amb governs, la majoria de caràcter dretà, deixen que el seu capital recolzi als sublevats. Quaranta anys d’educació, moral, represió política d’un feixisme religiós alhora total, però econòmicament després de l’intent del franquisme per mitjà de l’autarquia de ser “auténticamente españoles” es llença a les mans del món capitalista de manera complerta, els banquers anglesos ja els havien recolzat econòmicament a la guerra. Des de llavors l’idea era viure bé, amb penúries però viure bé, i que els fills superin als pares, que no tornin a passar la fam de la guerra i la posguerra, que estudiin i triomfin, els pares ja havien treballat hores i més hores com bèsties. Comprensible, des del meu punt de vista, la represió no deixava molt més marge.
Si al segle XXI el panorama és el que hi ha tot és resultat, de manera absoluta que no general, que no culpa doncs les històries particulars de la gent n’hi han de veritables heroicitats, de tot el que hi ha al passat. Segueixo dient que la nostra manera de comportar-se en societat, les relacions personals i el deteriorament de les relacions entre els sexes (les dones fins les Sufragistes i els moviments obrers no tenen veu a l’història, fa que pensar) actual té un punt d’inflexió molt llunyà, parlant del segle XX. A l’Europa Occidental fins els anys seixanta viuen de les penúries de la
IIª Guerra Mundial i no hi ha un intent de canvi social fins llavors. Alemanya desperta als anys 70, a la segona meitat, reflexant als seus carrers mes amagats la realitat del món capitalista quan encara pateixen la seva culpa nazi (Film: Christiane F. i els nois de l’Estació del Zoo), l’esclat de la
Baader-Menihoff és un dir “estem farts, ens heu enganyat de nou”. Fins que no hi hagi una autorevisió personal de l’història de cadascú/na no podem parlar d’una nova manera, no podem aspirar a “mediar” amb res i no canviarem la societat. Estem massa acostumats a creure en paradigmes i directrius que es van repetint i que de moment només han produït unes regeneracions generacionals i res més. No som més gent que abans, en part per que molts ens han deixat d’una manera o una altra, i només han estat substituïts.
Vull crear polèmica? Sí, totalment. Mon avi era de dretes i es va passar la guerra a una xeca anarquista i mon pare va ser franquista tota la vida.
Personalitzo? Em poso com exemple? Penseu el que volgueu, només vull crear polèmica d’una manera forta i fer pensar d’on venim i per qué ens movem pel món d’aquesta manera, per qué estem a costumats a viure dins el capital i a demostrar el nostre poder a les relacions personals. No quedo fora de tot això, visc a aquest món.