Prendre la paraula

L’any 2010, invitats per l’Agnès Toda que alhora n’era l’organitzadora, el Ricard Vilaregut i jo mateix vam ser convidats a la Universitat del País Basc, a Vitòria/Gasteiz, del 10 al 12 de maig, a presentar una ponència en les primeres Jornades Internacionals  Euskal-Herria/Països Catalans. La nostra ponència era una comparativa entre l’independentisme basc i el català. Tot i el temps passat i l’acceleració de tot aquest camp ideològic en aquests anys, les tesis principals que hi defensàvem continuen vigents. Dèiem aleshores que l’independentisme d’esquerres català no tenia direcció sinó un funcionament confederal, mentre el basc era molt més dirigista. Resumint-ho en una frase del Ricard “mentre que als Països Catalans tothom mana i ningú no creu, a Euskadi “ningú no mana” i tothom creu”.

Penjo ara la nostra ponència i el llibre de ponpencies amb altres interessants aportacions…

INDEPENDENTISME CATALÀ I BASC

UNA PROPOSTA COMPARATIVA

1es Jornades Internacionals Euskal-Herria/Països Catalans, Vitòria-Gasteiz, 10-12 maig 2010

Ricard Vilaregut. Investigador en Ciències Polítiques de l’Institut de Govern i Polítiques Publiques IGOP-UAB

Jordi Martí Font. Periodista, filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a Secundària.

1. Introducció

Tota història, i també la història dels Països Catalans i d’Euskalherria, és la història de la seva gent. És la història, per tant, del conjunt d’actors individuals i col·lectius que, seguint les formes d’organització individual o col·lectiva que decideixen, l’han conformat, modelat, estructurat, impulsat, atacat o defensat. La història d’una terra és també la història de les persones que s’han organitzat a través d’associacions, moviments socials, partits polítics, sindicats, etc., per tal de ser protagonistes del seu futur, per ser subjectes actius del seu avenir i construir-lo. Els col·lectius humans que decideixen esdevenir subjectes de transformació per portar a terme els seus objectius, siguin els que siguin, han fet servir un corpus ideològic compartit totalment o en part pels seus membres, una o diverses estratègies –segons el moment- i una o diverses pràctiques polítiques per fer avançar els seus propòsits. En nacions que actualment no tenen estat, com són la basca i la catalana, els actors col·lectius que s’han organitzat per aconseguir un reconeixement jurídic de la pròpia nació, que han utilitzat un marc ideològic clarament situat a l’esquerra, que han desenvolupat una o diverses estratègies i que han practicat un repertori d’acció col·lectiva amb diferents graus de confrontació han estat els espais sociopolítics de l’esquerra abertzale al País Basc i de l’independentisme d’esquerres als Països Catalans.

Es tracta de dos moviments que han evolucionat en paral·lel, determinats per un mateix marc jurídic polític –el propi de l’Estat espanyol i en menor mesura el de l’Estat francès (no tindrem en compte aquí els casos italià ni andorrà ja que ni l’Alguer ni Andorra no han tingut cap mena de pes en la construcció de l’independentisme català modern)-, que han mantingut nivells de relació poc estructurats, amb subordinacions evidents en bona part dels darrers decennis i que actualment es troben en moments radicalment diferents. L’objectiu d’aquesta comunicació no és establir tipologies comparatives d’èxits i fracassos de cada moviment però sí que volem teoritzar sobre quines són les principals diferències entre un i l’altre. Quins són els principals elements que diferencien cada moviment? Quina és la variable principal que ha condicionat la diferent evolució estratègica? Tot i que queda clar en aquestes consideracions prèvies, la comparativa tindrà més en compte el cas català que no pas el basc, per raons òbvies de la nostra formació i coneixements.

Segons la nostra hipòtesi de partida, la principal diferència que observem entre l’independentisme basc i el català rau en el model d’avantguarda i en les relacions que aquests han establert i han comportat entre les suposades avantguardes i les bases de cada un d’ells. Una mirada general ambdós moviments ens indica que mentre a Euskal Herria estem parlant d’un independentisme que ha pres forma de Moviment d’Alliberament Nacional, és a dir, compacte i de caràcter orgànic, als Països Catalans, i de forma especial a la Comunitat Autònoma de Catalunya, el moviment independentista ha pres una forma més aviat difusa, inconcreta i fluctuant. Per dir-ho d’alguna manera, provocativa sens dubte, mentre que als Països Catalans tothom mana i ningú no creu, a Euskadi “ningú no mana” i tothom creu.

Sota la base d’aquesta hipòtesi, en aquesta comunicació pretenem fer un exercici comparatiu d’ambdós moviments, en base a la composició i estratègies de cada moviment independentista, a fi de veure’n les principal diferències i semblances.

——————————————————————————————–

2. Composició

Qui forma part de cada moviment? Quins són els límits d’accés? Segons el nostre parer, el que en un moviment –el basc- ve marcat pel consens en la tàctica i la estratègia, en l’altre moviment –el català- ve marcat per quelcom molt més difús com és la coincidència en objectius, a voltes també difusos. Per entendre millor la composició, res millor que definir cada moviment.

Moviment independentista català: Entenem el moviment independentista català com un espai que aglutina un conjunt d’organitzacions polítiques i socials, una densa xarxa d’entitats culturals, lúdiques i formatives, uns mitjans de comunicació amb diferents suports, i unes elits disposades a elaborar un relat favorable. Cal afegir-hi que inclou unes determinades formes d’acció col·lectiva, uns determinats marcs interpretatius, uns rituals, uns símbols, un pòsit ètnic-històric i una ideologia progressista¹. Cal entendre, doncs, tota aquesta xarxa política i social com un moviment sociopolític que a través d’una acumulació d’estratègies diverses, múltiples i canviants en el pas del temps, comparteixen una explícita voluntat d’intervenció pública pel que fa a la construcció d’un marc jurídic nacional, propi i deslligat de les actuals estructures estatals on es troba l’espai geogràfic, de definició ja clàssica, que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (deixem l’Alguer de banda ja que mai no ha estat inclòs en el projecte polític independentista català). Un espai, una xarxa, un conglomerat d’actors col·lectius i individuals que practiquen diferents formes de participació política, institucional i social que han mantingut relacions de competència però que sospitem que finalment s’han complementat. El naixement contemporani del moviment independentista català, amb la seva caracterització esquerrana evident, se situa en la separació d’un grup de joves del Front Nacional de Catalunya i la formació, el 1968, del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), un partit d’arrel marxista-leninista. Malgrat la continuïtat de les sigles i el model organitzatiu, aquest no ha estat ni de bon tros el model majoritari adoptat pel moviment, amb una infinitat de grups en l’actualitat que més que organitzats podríem dir que es troben en diferents nivells de coordinació. Coincideixen en campanyes, en lemes i en comparteixen referents però cap d’ells, malgrat l’interès evident d’algunes organitzacions de l’entramat per esdevenir-ho, ha arribat a ser o exercir d’avantguarda dirigent.

Pel que fa al moviment independentista basc, estem parlant d’un espai polític que aglutina la part més radical del nacionalisme basc i que té, com a referència ideològica, el socialisme d’arrel marxista i, com a objectiu polític, aconseguir la independència dels set territoris coneguts com EushalHerria. L’Esquerra Abertzale va més enllà de partits i sigles conegudes (HB, EH, Batasuna, etc.) i s’ha de situar en un determinat model d’organització política –evolucionat.-, com és el de Moviment d’Alliberament Nacional. L’Esquerra Abertzale no és només un partit o una plataforma electoral sinó  també un sindicat de classe, una organització armada i tot un seguit de col·lectius, entitats i associacions de tota mena. El col·lectiu “J. Aguirre”, un reduïdíssim corrent d’opinió de l’Esquerra Abertzale, en un escrit dels anys 80 plantejava aquesta auto-definició: “El Moviment d’Alliberament Nacional Basc és per nosaltres un múltiple infinit, sense límits en la seva expansió, originada com a conseqüència d’un esdeveniment fundador, el naixement d’ETA, i conformat per militants i col·lectius que participen d’una lògica general emancipadora de caràcter nacional i popular”. Aquest múltiple infinit estava liderat públicament, almenys des de finals de la dècada dels vuitanta i fins mitjans dels noranta, per una Coordinadora (KAS) de la qual en formaven part una representació dels diferents sectors i parts del moviment. Estem parlant, doncs, d’un ampli espai sociopolític que si bé s’ha d’entendre com un tot, amb característiques pròpies d’un partit polític, d’un moviment social, d’un sindicat i d’un grup de pressió, sempre ha disposat d’una avantguarda, aquesta sí difusa, però reconeguda per tot el moviment, que n’ha coordinat, determinat, orientat o imposat segons el moment, l’estratègia i la tàctica de tot el moviment.

3. Estratègia

Per intentar establir una comparativa sobre les estratègies de cada moviment, cal partir de tres premisses: en primer lloc, que es fa difícil definir una sola estratègia per a cada moviment, com a conseqüència dels canvis en la conjuntura política. En tot cas, cal tenir en compte que sovint, estratègia i tàctica es confonen, tot i que l’estratègia té un caràcter estructural. En segon lloc, i com hem dit en la introducció, la composició i l’estratègia són processos que es condicionen els uns als altres, essent ben difícil distingir qui condiciona què o qui. Com a tercera premissa, cal introduir la variable que és més determinant pel que fa a l’estratègia de cada moviment, que és, segons la nostra opinió, el diferent grau de maduresa, prestigi i acumulació de forces de cada moviment en el procés de la Transició a l’Estat espanyol. A partir d’aquestes premisses, passem a definir les grans diferències de cada moviment, començant ara pel moviment basc.

Independentisme basc: L’independentisme basc, conegut com a esquerra abertzale. La seva composició i estratègia no es pot entendre sense l’aposta per l’opció armada que va desenvolupar a partir de la dècada dels 60 i fins ara mateix. El naixement i desenvolupament de l’organització ETA i el prestigi assolit en el marc de la lluita antifranquista van permetre situar l’independentisme basc, en el marc del procés de la Transició de la dictadura franquista a la democràcia constitucional a l’Estat espanyol, en una bona posició per iniciar un procés extensiu i intensiu d’acumulació de forces. Aquesta posició de força va provocar l’articulació d’un potent moviment sociopolític de suport i acompanyament que ha condicionat en bona mesura la política espanyola i basca durant les dècades 80, 90 del segle XX i principis de segle XXI. A partir de la combinació político-militar –que parlant amb propietat és a l’inrevés- l’esquerra abertzale es va constituir com a un moviment que manté una relació entre avantguarda i masses ben definida i acceptada per la comunitat de referència. L’estratègia de l’esquerra abertzale, de la transició ençà, ha tingut un mateix rumb estratègic definit per la confrontació directe amb l’estat per obligar-lo a negociar una sortida al “conflicte basc” que el mateix moviment s’encarrega de fer visible. Per arribar a aquest objectiu estratègic, l’esquerra abertzale va construir un moviment popular que abraçava les diferents esferes sociopolítiques, temàtiques, etc., que treballarien en el seu àmbit sectorial però estarien subjectes a l’estratègia general de confrontació amb l’estat. La construcció d’un espai simbòlic auto-referencial i de socialització política ha estat la clau per entendre la força i pervivència d’aquest moviment, cinquanta anys després de la seva creació moderna.

Independentisme català: A l’inrevés que l’esquerra abertzale, l’independentisme català no va arribar amb massa bones condicions al procés de la Transició a l’Estat espanyol; va arribar-hi dividit, fragmentat i sense capacitat d’incidència i això en va determinar l’estratègia futura, caracteritzada, precisament, per múltiples estratègies. I és que com ja hem comentat en l’ítem de la composició, el moviment independentista català està format per moltes parts que mantenen entre elles unes relacions de competència però també de complementarietat. Completada la Transició i amb el repte de combatre o adaptar-se al nou règim constitucional, l’independentisme català va optar per tres vies estratègiques que encara són ben vigents. D’una banda, les opcions polítiques que van adaptar-se, amb més o menys actitud crítica, a les noves estructures autonomistes (ERC-NE, PSM…); d’una altra, els que van optar per la construcció d’un Moviment d’Alliberament Nacional, amb el referent inexcusable del MCAN, que exerciria de contrapoder al pacte-oasi català i com a manera de dinamitzar un independentisme orfe de referents polítics institucionals (Terra Lliure, CSPC, PSAN, MDT…); i finalment, una tercera via cívica i social que apostaria per l’agitació cultural i política en clau de socialització independentista, que tindria la Crida a la Solidaritat com a principal referència.

Aquests tres models, cada un amb la seva aposta estratègica, són la demostració de la manca d’avantguarda unificada de l’independentisme català que ha arribat fins els nostres dies. És més, filant més prim encara, si féssim una dissecció acurada de cada sector, ens adonaríem de les competències internes, la fragmentació i la manca d’acord estratègic per tirar endavant. Aquesta difusió, relacions de competència però al cap i a la fi complementarietat, és el gran signe d’identitat de l’independentisme català.

4. El model d’avantguarda com a diferència? Conclusions mínimes.

Com hem dit en la introducció, la variable principal que determina la tipologia diversa dels moviments independentistes català i basc té a veure amb la diferent concepció d’avantguarda de cada moviment. Mentre que als Països Catalans, no ha existit una avantguarda centralitzada, que marqui línies comunes d’intervenció que puguin ser reconegudes per tot el moviment, a Euskalherria sí que ha existit una avantguarda centralitzada amb capacitat de decisió i execució de les diferents estratègies. Aquesta manca d’avantguarda –que podríem qualificar d’avantguarda difusa i de baixa intensitat- en el cas català està marcada per un cert model sense centre (llibertari o anarquista podem anomenar-lo?) mentre que en el cas basc beu directament de la teoria organitzativa del marxisme-leninisme, amb una estructura rígida, centralitzada i reconeguda.

Una mirada generalista a la història moderna de l’independentisme català modern ens farà adonar de la destacada sopa de lletres en forma de partits, escissions, entitats, plataformes i col·lectius que en algun moment o altra han competit per hegemonitzar el discurs i la praxis independentista, per exercir d’avantguarda al cap i a la fi, sense mai aconseguir-ho del tot. Algú podria argumentar que ERC és, de facto, l’avantguarda del moviment, la principal força política institucional de l’independentisme. I no estaria equivocat si es refereix al que entenem per política convencional, és a dir, la que se situa en els paràmetres de la democràcia representativa de tall liberal. ERC és, i ha estat, el principal referent i dipositari electoral de l’independentisme, disposa d’una important capacitat d’impactar en les polítiques públiques i, donada la seva condició actual de soci del govern del Govern de la Generalitat de Catalunya, té molta presència mediàtica. Ras i curt, l’independentisme català no és només ERC, ni tampoc aquest partit disposa d’una hegemonia i reconeixement pel que fa a l’estratègia general del moviment.

Als Països Catalans, la construcció d’un imaginari propi independentista ha estat una tasca que s’ha desenvolupat de forma col·lectiva i han estat les diverses organitzacions, grups i individus que han tirat la feina endavant. Així, per posar un exemple paradigmàtic, la reubicació d’Ovidi Montllor com a referent musical de l’independentisme com a element de continuïtat de la Nova Cançó ha partit d’àmbits diversos, no només explícitament independentistes, un fet d’altra banda ben lògic ja que el cantautor d’Alcoi no es declarava explícitament independentista mentre vivia. Núria Cadenas amb una biografia, Inadaptats amb un disc de versions i el Casal de La Torna de Gràcia amb l’edició d’un disc d’homenatge a partir d’un concert del Palau de la Música Catalana són tres dels referents independentistes que han situat el militant del PSUC en l’òrbita independentista. Però hi ha hagut cap organització que englobi aquests tres referents? Clarament, no.

L’independentisme català, doncs, funciona més per adhesió, per coincidència, que per organització. D’aquesta forma de funcionar n’és testimoni tant la història recent com l’actualitat mateixa. Així, el procés que portarà al trencament del Moviment de Defensa de la Terra i que arrenca a la seva segona Assemblea Nacional es pot analitzar a partir de les coordenades de la lluita per marcar la línia de l’organització de masses per part del PSAN (defensor del Front Patriòtic) i per part d’IPC (que defensava el model d’Unitat Popular), entre d’altres factors – com precisament, la intromissió d’ETA amb l’atemptat d’Hipercor. Amb tot, el refús al model organitzatiu tancat que per a molts militants, afiliats i simpatitzants representava l’establiment d’un model semblant al que tenia el MCAN en aquell moment, al nostre parer n’és un element important.

En consonància en la idea de fons d’aquest article, el pòsit llibertari en la cultura política de l’independentisme català, cal assenyalar la constant oposició dins d’Esquerra Republicana a perdre el seu model organitzatiu assembleari, un punt que ha portat la direcció i les bases del partit a un estira i arrosa continuat en diversos moments de la formació. A més, cal tenir en compte la valoració d’ERC d’un passat que no és el seu però que ara s’atreveixen a assumir en el preàmbul als Estatuts del partit, a partir del Congrés de Lleida de 1989, com és l’apel·lació a les masses obreres llibertàries que el partit reivindica ara com a referent històric propi.

Si, per altra banda, ens referim a l’independentisme radical i a la seva reconstrucció a partir de la davallada i el trencament del 92, la cosa sembla encara més evident. Sí que trobarem dins de l’àmbit independentista radical uns partits que apostarien teòricament per un model més aviat leninista (Endavant, PSAN i MDT, reconvertit al 1998 en partit) i fins i tot un model organitzatiu i estètic que podria recordar el Moviment Basc d’Alliberament Nacional, amb assemblees de joves, sindicats afins, organitzacions de dones… però és purament una certa impressió ja que dels partits, cap dels tres no controla els centenars d’organitzacions locals de l’Esquerra Independentista que no funcionen com a satèl·lits en la majoria dels casos sinó com a plenament autònomes en els seus àmbits de lluita i de decisió. En aquest punt, és especialment interessant la feina desenvolupada pels casals i ateneus als barris, pobles i ciutats, que han tingut un creixement exponencial ens els darrers anys, on sovint comparteixen espai amb altres organitzacions, projectes i lluites de l’esquerra anticapitalista, de defensa del territori o de la llengua no específicament independentistes. Al 2010, en l’independentisme català no hi ha cap organització que pugui servir o serveixi com a corretja de transmissió de les decisions que des d’una suposada avantguarda arribin fins a les bases, tot i que és evident que l’intent d’esdevenir precisament això és constant. L’esquerra independentista catalana, doncs, malgrat la retòrica que utilitza sovint, l’estètica, les banderes i els lemes, practica un tipus d’organització que s’apropa molt més al que podríem qualificar com de model llibertari que no pas marxista-leninista clàssic que tan sovint reivindica.

Un últim exemple seria la proliferació, des del setembre del 2009, de consultes populars sobre la independència, sobretot a “les quatre províncies”, que es podria analitzar seguint aquestes coordenades, ja que es tracta, un cop més, d’un fet, en aquest cas d’extraordinària importància tant política com social, que no respon a cap estratègia prèvia de cap organització concreta, tot i que tot l’espectre sobiranista (de les CUP a Convergència i alguns sectors del PSC) els ha donat el seu suport. Un cop més, la societat civil, organitzada en multitud d’associacions, col·lectius o agrupacions ha depassat les previsions polítiques, fins i tot les de la mateixa esquerra independentista, que tot i participar-hi no ha estat tampoc la principal impulsora ni ho ha pres com “la seva via” d’accés a la independència. Aquesta dispersió en les organitzacions, la seva manca de verticalitat organitzativa i la inexistència d’una avantguarda que actuï com a tal té a veure amb el passat anarquista del poble català? És aquesta una conseqüència directa del tarannà llibertari, tan arrelat –diuen- de Perpinyà a Alacant? Doncs s’hauria d’estudiar més en profunditat tot i que nosaltres apostem per una altra hipòtesi encaminada més aviat a la manca d’una organització que hagi estat capaç d’esdevenir pal de paller i alhora funcionar com a avantguarda dirigent, un fet que sí que va passar al País Basc al voltant d’ETA abans i després de la Transició. Això, és clar, cal sumar-ho a l’escàs pes de l’esquerra independentista catalana durant la mateixa Transició a l’Estat espanyol i a la seva constant incapacitat per establir una estratègia clara i alhora assumible pel poble que volia independitzar. Contrasta aquesta poca presència independentista amb el gran pes de formes d’autoorganització popular com les mateixes comissions obreres dels anys setanta o l’eclosió de les associacions de veïns, un món que en bona part al Principat es trobava a l’ombra del PSUC però que ni tan sols aquest partit va poder controlar totalment per a les seves finalitats. Alhora, cal valorar el procés viscut sobretot a Barcelona en l’àmbit dels moviments socials als anys noranta, d’on deriven o amb els quals han tingut contacte bona part dels militants de les organitzacions actuals de l’Esquerra Independentista catalana. És aquest un àmbit polític en què l’assemblearisme és un valor per ell mateix, un veritable senyal d’identitat on el dirigisme que les avantguardes de determinades organitzacions podrien o volen exercir és pràcticament impossible d’assolir. De fet, l’independentisme català s’ha de situar en el marc de la coneguda com societat civil catalana, un espai polític de primer ordre que mereixeria un estudi detingut a tots els nivells i sense la qual la majoria dels fets polítics esdevinguts als Països Catalans són inexplicables o no s’entenen. Si aquesta potència organitzativa és conseqüència de la manca d’estat propi i de la voluntat de suplir amb l’autoorganització les atribucions d’aquest no ens correspon a nosaltres dir-ho però tenim ben clar que sense una societat civil d’aquestes característiques el moviment català d’alliberament nacional als Països Catalans tindria una estructura completament diferent o almenys no respondria a la que actualment ha pres.

Pel que fa a l’independentisme d’esquerres del País Basc, conegut com a esquerra Abertzale, la reivindicació fonamental que mantenen, la voluntat de ser un poble lliure amb un estat propi, ha estat marcada absolutament per l’estratègia radicalment confrontativa que han mantingut envers l’estat Espanyol. L’aposta per la visualització pràctica i continuada de l’existència d’un conflicte nacional al si de l’estat Espanyol ha comportat un espiral d’acció-reacció-repressió que ha generat importants costos a l’independentisme basc. Morts, tortures, empresonament, il·legalitzacions són efectes d’una estratègia que té un altre plat a la balança: la de les conquestes fetes en matèria de construcció nacional, com la llengua, cultura, capacitat de resistència, sentit de moviment i sentiment de pertinença a un poble. Una estratègia però que al menys fins el moment de la il·legalització s’havia acompanyat de tot un seguit d’expressions mobilitzadores, terreny aquest que el moviment independentista basc controla a la perfecció. Es podia observar, especialment durant els anys vuitanta, veritable edat d’or del moviment, com les acampades, les marxes, les festes populars, els festivals de rock, les assemblees, les caravanes a peu o amb cotxe, les cadenes humanes, les assegudes, les pintades, la important producció de cartells, les concentracions i manifestacions, els tancaments i vagues de tot tipus (de fam, obreres, etc.),  les jornades de lluita, les rebudes i homenatges a persones empresonades, la crema de banderes, les festes populars o institucionalitzades, els actes polítics i els funerals, són activitats pròpies de l’Esquerra Abertzale que es reprodueixen constantment  al llarg de tot el País Basc. Algunes d’aquestes expressions han estat seguides i desenvolupades per amplis sectors de la societat basca, fins i tot més enllà de l’àmbit específicament independentista. De totes les formes de mobilització, la que té un impacte més gran és, sens dubte, és la manifestació organitzada, curiosament un àmbit on l’independentisme català, llevat de les dues grans manifestacions organitzades per la Plataforma pel Dret a Decidir els anys 2006 i 2007, no ha estat especialment mobilitzador. Aquesta pràctica, la manifestació, ha esdevingut un dels senyals d’identitat de l’Esquerra Abertzale i, a banda del fet reivindicatiu en si mateix, és un hàbit que reforça la pertinença i la cohesió, i que serveix alhora per mesurar, internament i externa, la força de què es disposa en cada moment. Aquestes accions o mobilitzacions, siguin del tipus que siguin, van  acompanyades d’un important ritualisme, també imprescindible en l’univers simbòlic del món independentista.

Però tant les diferents formes d’acció col·lectiva, com la composició i l’estratègia de l’esquerra Abertzale, han estan formalitzades a través d’una forta avantguarda dirigent, centralitzadora i reconeguda per la resta del moviment, tot i que també cal dir que no per la totalitat del moviment. I si repassem la història política d’aquest moviment, veurem com malgrat les diferents sigles i expressions polítiques i socials d’aquest moviment s’aixopluguen sota una direcció que en marca una única estratègia. Són poques les grans escissions d’un moviment caracteritzat per una cohesió social i operativa importants. Les tres grans escissions de l’ETA dels seixanta i setanta, i la més coneguda d’Aralar dels noranta, han anat acompanyades d’un bon seguit de desencontres amb força moviments socials del País Basc, tals com l’ecologisme, l’okupació, i com no, el pacifisme, precisament pel diferent model organitzatiu dels moviments socials i l’esquerra Abertzale.

Els motius per entendre el diferent model d’avantguarda vénen marcats per una determinada tradició política que n’ha acabat dibuixant la cultura, també política. Sense voler entrar massa en aquest terreny, objecte d’un millor aprofundiment, la diferent evolució històrica dels nacionalismes, la diferent repressió franquista, la major implantació de partits comunistes a Euskadi i per contra la força de l’anarquisme als Països Catalans, i si ens posem més precisos, l’orografia, el clima i els diferents models econòmics explicarien el perquè d’aquest model més piramidal basc, enfront del model més difús català. Aquest conjunt de factors, doncs, farien que la composició, l’estratègia d’un i altre moviment, s’encavalquin en una sèrie de processos que determinarien un diferents model d’avantguarda, de pòsit més leninista el basc, i més llibertari el català, condicionant, això sí, els diferents impactes d’un moviment i de l’altre. Sobre quin és el model més efectiu per assolir l’objectiu d’un i altre moviment, la història ens encarregarà de dir-nos-ho.

5. Bibliografia utilitzada

• BUCH ROGER (2007): L’esquerra Independentista avui. Barcelona, Editorial Columna.

• IBARRA GÜELL, Pedro (1987). La evolución estratégica de ETA : (1987). Donosti. Editorial Kriselu.

• LEIVA, ENRIQUE; MIRÓ, IVAN; URBANO, XAVIER; De la protesta al contrapoder, Virus Editorial, Barcelona 2007.

• LETAMENDÍA BELZUNCE (1975): Historia de Euskadi, el nacionalismo vasco y ETA. Ruedo Ibérico.

• MATA LÓPEZ, José Manuel (1993). El Nacionalismo Vasco Radical: Discurso, Organización y Expresiones. Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco.

• RUBIRALTA; FERMÍ, Una història de l’independentisme polític català, Pagès Editors, col·lecció Guimet, Lleida 2004.

• VILAREGUT RICARD (2007): Breve Guía del Indepentismo catalán. Sant Sebastià. Editorial gakoa.