Prendre la paraula

El darrer estudi distingit
amb el Premi Tarragonès d’Investigació ja és al carrar en forma de
llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l’Editorial Arola de
Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les
llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès
del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també
d’algun d’aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç
d’explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.

El llibre, tal com el seu
autor indica en el pròleg, intenta trencar el mite que al Tarragonès
i a la capital del Camp, mai no hi passa res, que tal com deia Vidal
Alcover aquesta és una ciutat de “militars, funcionaris, putes i
capellans”. Hi passa i, tot i que en algunes èpoques properes a
l’actualitat, com el final dels anys vuitanta i començament dels
noranta del segle passat, això va seguir aquestes coordenades fil
per randa, la represa actual ha estat important, considerable i en
alguns casos, esplèndida. És aquesta, doncs, una història no del
poder sinó de qui resisteix davant del poder, no amb una actitud
adolescent de dificultat d’assumir les normes imposades per qui mana
sinó simplement per la voluntat de construir un futur que (quines
coses, no?) no coincideix amb el que manaires i poderosos han previst
per a totes i tots nosaltres. I és que sovint, per no dir sempre,
allò que els encorbatats volen per al conjunt de la societat i que
sempre ens presenten com l’”única realitat possible” no només
no és l’única sinó que a més a més és impossible. Les persones
que formem part dels moviments socials arreu, ja sigui al Camp de
Tarragona com a l’àmbit metropolità barceloní, a l’Horta de
València, a les Terres de Ponent o a les Balears, no tenim darrere,
normalment, grans masses que ens permetin comptar amb una força
social àmplia per fer possible els canvis socials que anhelem però
és clar també que això és només qüestió de temps i que, tal
com indica el títol del llibre, molts cops les nostres lluites són
sordes precisament perquè la nostra feina és sembrar. Una de les
reflexions que a mi se m’acut més insistentment veient com les gasta
el poder quan el gestiona gent que s’autoanomena d’esquerres és si
no comença a ser hora que deixem d’abandonar projectes i lluites que
són nostres, és a dir anticapitalistes, en mans de la que podríem
qualificar de “socialdemocràcia de sucre” que es troba fets els
recipients quan arriba al poder i els llueix buits de contingut. I
m’estic referint, per exemple, al tema del “no a la guerra” tot i
que d’exemples n’hi ha molts altres.