Prendre la paraula

jordimartifont

27 d'abril de 2010
0 comentaris

‘Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi’

El darrer estudi distingit
amb el Premi Tarragonès d’Investigació ja és al carrar en forma de
llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l’Editorial Arola de
Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les
llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès
del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també
d’algun d’aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç
d’explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.

El llibre, tal com el seu
autor indica en el pròleg, intenta trencar el mite que al Tarragonès
i a la capital del Camp, mai no hi passa res, que tal com deia Vidal
Alcover aquesta és una ciutat de “militars, funcionaris, putes i
capellans”. Hi passa i, tot i que en algunes èpoques properes a
l’actualitat, com el final dels anys vuitanta i començament dels
noranta del segle passat, això va seguir aquestes coordenades fil
per randa, la represa actual ha estat important, considerable i en
alguns casos, esplèndida. És aquesta, doncs, una història no del
poder sinó de qui resisteix davant del poder, no amb una actitud
adolescent de dificultat d’assumir les normes imposades per qui mana
sinó simplement per la voluntat de construir un futur que (quines
coses, no?) no coincideix amb el que manaires i poderosos han previst
per a totes i tots nosaltres. I és que sovint, per no dir sempre,
allò que els encorbatats volen per al conjunt de la societat i que
sempre ens presenten com l’”única realitat possible” no només
no és l’única sinó que a més a més és impossible. Les persones
que formem part dels moviments socials arreu, ja sigui al Camp de
Tarragona com a l’àmbit metropolità barceloní, a l’Horta de
València, a les Terres de Ponent o a les Balears, no tenim darrere,
normalment, grans masses que ens permetin comptar amb una força
social àmplia per fer possible els canvis socials que anhelem però
és clar també que això és només qüestió de temps i que, tal
com indica el títol del llibre, molts cops les nostres lluites són
sordes precisament perquè la nostra feina és sembrar. Una de les
reflexions que a mi se m’acut més insistentment veient com les gasta
el poder quan el gestiona gent que s’autoanomena d’esquerres és si
no comença a ser hora que deixem d’abandonar projectes i lluites que
són nostres, és a dir anticapitalistes, en mans de la que podríem
qualificar de “socialdemocràcia de sucre” que es troba fets els
recipients quan arriba al poder i els llueix buits de contingut. I
m’estic referint, per exemple, al tema del “no a la guerra” tot i
que d’exemples n’hi ha molts altres.

 

Però tornem al llibre.
“Plantant cara al sistema” està dividit en deu parts que
inclouen els diversos tipus de moviments socials que Tarragona ha
tingut en els darrers decennis. Així, és evident que es ve d’un
antifranquisme centrat en el moviment obrer bàsicament al voltant de
les comissions obreres i les associacions de veïns, però també amb
destacades lluites de defensa del medi rural, amb la Unió de Pagesos
al capdavant, i les organitzacions cristianes de base o les
feministes que lluitaven al voltant del Bloc Feminista. Tot aquest
món es va ensorrar quan el seu principal contrincant va
desaparèixer. Així, tot i mantenir una important presència pública
i mediàtica després de la mort de Franco, les lluites socials que
derivaven de l’antifranquisme es van anar esllanguint des del moment
que el seu principal enemic va desaparèixer. L’anomenada Transició
va ser llarga a Tarragona perquè al poder li va caldre desfer i
aigualir les organitzacions i les lluites socials que amb l’empenta
de la lluita contra la dictadura havies esdevingut importants agents
de canvi.

 

El llibre tracta en
diversos capítols aquesta Transició, al costat de l’antimilitarisme
i el pacifisme a “Cap exèrcit defensa la pau”; la lluita
ecologista contra nuclears i petroquímica; el feminisme i
l’alliberament gai, lèsbic bisexual i transsexual; les ONG; i els
moderns moviments socials que van des del moviment llibertari fins a
l’anticapitalisme o l’Esquerra Independentista. Cada un d’aquests
apartats conté una àmplia documentació i dades cronològiques
diverses que aporten informacions que mai abans havien estat
valorades ni recollides juntes, a no ser què ho fes, Déu mos en
guard, algú que s’hi dediqués professionalment tot i que no amb la
voluntat d’historiar-ho sinó amb la de controlar-ho. I això -no ens
cal patir- ja sabem que en democràcia no passa. Cada un dels
apartats de què he parlat conté una àmplia documentació visual,
un dels grans encerts del llibre, que permet al lector o lector tenir
accés a un material difícil de tenir i fins i tot de veure junt
fins ara. Cartells, fotos, manifestos, octavetes, portades de
revistes… completen un estudi que ens era imprescindible i que ens
permet dir, sense cap mena de dubte, que ni Tarragona ha estat tan
dòcil com semblava ni el que ve sigui tan fosc com alguns ens volen
fer creure. O, dit d’una altra manera, que entre Nadal i Setmana
Santa, la dignitat rebel també ha florit al Camp i fins i tot a casa
del bisbe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!