Prendre la paraula
jordimartifont
tota la seva actualitat. Li ho deia a la Pilar, quan li explicava que
“fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda. La merda dels
banquers que caguen misèria pels pobres de merda. La merda dels
polítics amb horitzons de merda. La merda dels nous intel·lectuals
amb cervells de micròfon que des de poltrones llepaires ens manen
idees de merda”. I avui em vull aturar en els “nous
intel·lectuals amb cervells de micròfon”, ja que els altres estan
massa ocupats robant-nos…
moltes de les persones que combatem el neoliberalisme des dels
moviments socials tenim especial cura a fer, escriure, dibuixar i
editar mitjans de comunicació propis que anomenem, a nivell genèric,
“alternatius” o “contrainformatius”. I una de les funcions
d’aquests mitjans és la de dotar-nos de pensament crític capaç de
desmuntar els discursos del poder alhora que ens en construeix un o
uns de propis. Sense cap mena de dubte, ho estem aconseguint, però
en cal intensificar i aclarir les nostres intencions si realment
volem que els canvis que proposem, expliquem i posem en pràctica
siguin transcendents. Penso que un dels trets identificadors dels
nostres discursos movimentístics és que qui els creï ha de ser un
intel·lectual col·lectiu. I què és això? Doncs expliquem-ho i,
tant com sigui possible, posem-ho a la pràctica.
col·lectiu està format per cada una de les aportacions de cadascun
i cadascuna de les persones que no ens deixem xafar, de cada una de
les que no ens creiem que estiguem tan bé com diuen que ens fan
sentir. Perquè viatgem i veiem gent que pateix, i no perquè siguin
patidors de mena sinó perquè tal com ho tenim muntat –com ho
tenen… i nosaltres hi participem- no va. Fins fa poc no anava a
fora però ara tampoc no va a dins. I quan sumem el que diem, totes i
tots, malgrat que algun cop és contradictori -i no ens fa por que ho
sigui-, esdevenim intel·lectual, intel·lectual col·lectiu, format
per pensament i acció, per pensaments propers i sovint coincidents,
tot i que no sempre. Fem, alhora que pensem, acció directa que no
es conforma a denunciar sinó que alhora argumenta, explica,
qüestiona… i així ens convertim en poderet constituent. Sí.
dissoldre el poder en petits poders és una forma que pot arribar a
ser bona per negar-lo.
col·lectiu. Pensament i acció quan, per exemple, milers de persones
gosem desobeir les ordenances cíviques que donen l’espai públic
només a qui paga per ell i el converteix en negoci acampant a les
places. O quan centenars de milers de persones participem en un
procés de consultes sobre la independència de la nació catalana
autoconvocant-nos. O quan milers de persones ens plantem davant del
Parlament per visualitzar que el que anaven a provar (la Llei
Òmnibus) és el pitjor atac dels poderosos i rics contra la majoria
de població fet mai en democràcia, si és que això ho és.
Intel·lectual perquè fa pensar i ajuda a fer-ho, denunciant els
plantejaments destructors de la vida al tros de terra que habitem,
ara inclús al cor dels llocs on habitem els que no estem tan
malament com la majoria de la resta. Col·lectiu perquè el que diem,
fem i provoquem és fet per més d’un nom, per més d’una
persona, per més d’una manera de fer i de ser.
l’acció directa serveix per fer gramàtica amb al propi cos sinó
també la frase líquida que flueix i va amarant consciències i
cervells que la desgranen i en prenen una a una cada una de les
parts, que gra a gra reformulen sentències i proposicions més o
menys lúcides i fan que passin a ser part del propi pensament de qui
les llegeix o sent.
Entre nosaltres també hi
trobarem individualitats individuals i saber xuclar-les i que passin
a ser part del tot és la nostra feina. Que esdevinguin part del tot
que suma i s’infecta alhora que esdevé cada cop més col·lectiu,
més divers i més format per gent diferent i pensaments veïns tot i
que sovint no iguals.
No tindrem mai els grans
mitjans de què disposa el pensament únic teledirigit dels
“opinadors lliures” que tots diuen el mateix per tal que
amplifiquin les nostres veus però sí que tenim ja els mil i un
petits megàfons que les reprodueixen, que esdevenen mosquits que,
ben encaminats i mai dirigits, facin caure l’elefant en qüestió,
es digui Cardús, Sostres, Rahola, Barbeta, Losantos o Cuní. I en
aquesta tasca, compartir és la millor tàctica, sumar la millor eina
i no ser benvolent la millor forma d’intel·ligència. Escoltar,
saber, reproduir, aprendre, fer, crear i infectar. Aquestes són les
normes d’aquest intel·lectual col·lectiu que som totes i tots les
qui ens atrevim a dissentir i que cal que creixi.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Seguim i seguirem, combatent “la merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda”. I que cada espai d’opinió contribueixi a crear el subjecte intel·lectual col·lectiu que la fam ens exigeix.
El que em cansa,evidentment son aquest creadors d’opinio previsibles i tendenciosos del canals privats i públics, però el que tambe em cansa es buscar sempre un sol enemic anomenat neoliberalisme o capitalisme…aquest binomis de bons i dolents son cosa del passat,comunisme-capitalisme, neoliberals-socialdemocrates…la societat es molt complexa i l’economia amb la globalització s’ha transformat de tal manera que ja tenim un nou mòn a les portes. La protesta del carrer sembla aquella del cançoner de poemes d’en Paco Ibañez” cualquier tiempo pasado fue mejor, que es el mateix que feia el Franquistes o es el mateix que vol fer l’esquerra de la catapun-ximpum.El mòn canvia per que nosaltres ho hem volgut…( qui no ha volgut viatjar amb vols Barats, qui no te una visa,qui no te un movil o un ordenador,) el consum , la tecnologia, el sistemes productius fan canviar el món. o voldriem les fabriquès com avans i el medi ambient com fa 30 anys. El que ens caldria ara es que el món canvies com nosaltres voldriem,amb les nostres aspiracions,de justicia i de llibertat.Pero molt em temo que els enemics som nosaltres mateixos.