Prendre la paraula
jordimartifont
“Em va agafar les mans / i
les posà en la terra / i em cremà per un moment. / Tu vens d’ací, no pots
canviar això” canta Feliu Ventura quan canta “El que diuen les pedres”. I no
ens el creiem i intentem canviar-ho. I acabem sent plàstic, menjant plàstic,
cagant plàstic, somiant plàstic.
les posà en la terra / i em cremà per un moment. / Tu vens d’ací, no pots
canviar això” canta Feliu Ventura quan canta “El que diuen les pedres”. I no
ens el creiem i intentem canviar-ho. I acabem sent plàstic, menjant plàstic,
cagant plàstic, somiant plàstic.
Allunyats com més millor de tot allò natural,
vivim encimentats i empolainats en químiques diverses. Paguem factures secretes
i sense rèdits per a ningú més que per a qui té la sort de tenir-nos de receptors
(un cop més) del seu plàstic. Sovint, mirem velles cintes de
vídeo en format VHS i ens adonem que el que era ja no és i la terra es torna
grisa a un ritme que no entenem ni volem comprendre perquè si l’entenguésim
perdríem la xaveta i no la trobaríem mai més. El progrés, la cultura, la
industrialització, les fàbriques, els comptes d’interessos, la pol·lució
necessària, la contaminació imprescindible, l’enverdiment verd que és, també,
negoci… tot ens allunya del món i ens torna plàstic, plàstic sensible al sol,
a la llum, a les olors, al vent, als insectes, a les plantes… plàstic. I què
hi podem fer si tot està tan malament i no sabem si un dia o altre podrem
treure vida del plàstic que ens envolta. Progressa el plàstic. Esdevé part del
cos. Eines de plàstic, robots de plàstic, ‘cyborgs’ de plàstic, humans de
plàstic. Al vell reproductor de cd, Feliu continua cantant que
“Un nou model / un nou poder / per a fer més / no renunciar a res. Hem de fer un esforç / per a esoltar els
arbres / o només quedarà vent!”. I plàstic…
vivim encimentats i empolainats en químiques diverses. Paguem factures secretes
i sense rèdits per a ningú més que per a qui té la sort de tenir-nos de receptors
(un cop més) del seu plàstic. Sovint, mirem velles cintes de
vídeo en format VHS i ens adonem que el que era ja no és i la terra es torna
grisa a un ritme que no entenem ni volem comprendre perquè si l’entenguésim
perdríem la xaveta i no la trobaríem mai més. El progrés, la cultura, la
industrialització, les fàbriques, els comptes d’interessos, la pol·lució
necessària, la contaminació imprescindible, l’enverdiment verd que és, també,
negoci… tot ens allunya del món i ens torna plàstic, plàstic sensible al sol,
a la llum, a les olors, al vent, als insectes, a les plantes… plàstic. I què
hi podem fer si tot està tan malament i no sabem si un dia o altre podrem
treure vida del plàstic que ens envolta. Progressa el plàstic. Esdevé part del
cos. Eines de plàstic, robots de plàstic, ‘cyborgs’ de plàstic, humans de
plàstic. Al vell reproductor de cd, Feliu continua cantant que
“Un nou model / un nou poder / per a fer més / no renunciar a res. Hem de fer un esforç / per a esoltar els
arbres / o només quedarà vent!”. I plàstic…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegiu-ne la que es titula: Decálogo del estado del bienestar. LA CLAVA!!!! És el que porta a ser una societat malalta de base i de cim, que reciclem i no sabem si ho fem bé, primer per que ens diuen que a les empreses de reciclatge fan el que volen, i segon per que molts del productes que es llencen no sabem on. Que fem servir la bicleta però veiem cada dia a l’hora d’anar a currar cotxes i cotxes amb uns sóla persona, i així milers i milers de casos. Sento ser tant pesimista, potser necessito unes vacances. AUPA!!