Prendre la paraula

Mon padrí Quimet, lo rei del Lloar, cantava una cançó que, en el meu record, tenia la melodia de «¿Dónde estás, corazón?» i una lletra que deia «¿Dónde estás, corazón,?, s’ha cremat lo mig del món…» Fa uns mesos, mentre preparàvem L’Ensofrada, la Roser Vernet em va rectificar dient que aquella no era la melodia que la gent del Lloar hi havien posat però ara no recordo quina era la correcta. En qualsevol cas, la cançó popularitzada al Lloar explicava, fil per randa, com va anar l’incendi del cinema del poble el dia que hi projectaven Viaje al centro de la tierra. L’incendi va ser devastador, tot i que no sé si va ser per això o per algun altre motiu que al poble del Priorat s’expliquen històries diverses de Nostre Senyor repartint les llengües pel món i partint, com no podia ser d’una altra manera, del mig del món, és a dir del Lloar.

Tot això per explicar que quan vaig veure el títol del nou llibre de la Roser (que abans havia participat en altres com La cuina tradicional del Priorat, amb Minerva Pi, o La literatura com a patrimoni i desenvolupament del territori, amb molts altres), em va venir al cap lo Quimet del Lloar, la cançó i les històries que es contaven i es conten sobre lo mig del món. Perquè el llibre de la Roser, no ho he dit encara, porta l’encertat títol de Lo mig del món.

Passat l’estiu aquest en què hem viscut o sobreviscut entre ventiladors, intents de dutxes fredes i aires condicionats -qui en té-, fem totes i tots una fila que ens apropa tant a la d’aquells gossos que s’estiren a la fresca del terra amb les orelles catxes que més no la podem fer. I ara que arriba setembre sembla com si encara no haguéssim reaccionat. Cal fer-ho, i ja! I amb aquest llibre, cal que les comencem a alçar com fa qualsevol ca quan arriben olors bones de la cuina i el seu instint el porta a dreçar les orelles i, darrere, el cos i tot.

Per què? Doncs perquè Lo mig del món és escrit en el català que es parla i ara també s’escriu al Priorat, la qual cosa, per si sola, ja ens hauria de fer aixecar les orelles un primer cop. Però també perquè forma part d’una col·lecció literària, el Club Editor que dirigeix la Maria Bohigas, en què la palla hi és gairebé absent; per tant, doble aixecada d’orelles. I, és clar, l’obra és escrita per la Roser Vernet, tal com ja he explicat, i això no comportaria una aixecada d’orelles automàtica, perquè ella no és coneguda per escriure precisament, però qualsevol ànima humana que la conegui sap perfectament que no li calia escriure perquè sabéssim que és una excel·lent narradora-organitzadora-comboista-exploradora-i molt més. És a dir, que amb tres aixecades d’orelles, i sobretot l’última, ja podem sostovar-nos i aixecar-nos del tot, deixar de fer el gos i passar a una posició que ens permeti llegir i gaudir d’un dels textos de la nova temporada que romandrà, es mantindrà i ens acompanyarà molt més enllà de la «novetat literària» que ara és.

He dit que la Roser Vernet és una excel·lent narradora i que el llibre el publica el Club Editor, pel que potser us preguntareu si el que ha escrit és una narració o alguna cosa semblant. Doncs no, ni novel·la ni llibre de contes, ni poemari ni obra teatral. Al nostre davant hi tenim un llibre d’assaig amb majúscules, un assaig que construeix el saber des de la pròpia experiència, allunyada de noms com Montaigne o Fuster, que basen la construcció de les seves idees sobretot en la lectura d’altres llibres; i dels que des del món de les idees de què parlava Plató construeixen una metafísica que situa la filosofia en un pla que es vol elevat i eteri alhora que renuncia a la unitat amb el cos que molt filòsofs abans i després d’ell defensen.

Les idees de la Roser expressades a Lo mig del món toquen cos i os. De fet, parteixen del cos i viuen perquè són part de la materialitat, del paisatge i de la gent; en són part i no se’n separen. Per tant i sense que vulgui sonar pompós perquè és només descriptiu: el seu llibre és un assaig filosòfic més enllà de Plató i de Montaigne. I l’assaig, majoritàriament, pot llegir-se i pair sempre que cadascú hi trobi el seu ritme i no vulgui córrer més del que cal, reconeixent-se en les paraules de l’autora o entenent el que diu sempre més enllà dels mots amb què s’expressa, perquè aquests toquen cos sempre, i quan dic cos vull dir experiència, vida en una sola paraula que sempre serà massa poc…

A Lo mig del món, hi trobareu idees que parteixen sempre de la vida, del viure de l’autora i del seu camí damunt del tros de món on ho fa i al voltant, damunt i davall de la gent que hi transita amb qui ho fa. És un llibre, sense dubte, escrit amb passió, però amb una passió continguda que permet a l’autora donar-nos espai per fer-nos pensar, no motxar foc a la badia abans d’hora i aconseguir que tot no esdevingui una falla que es consumeixi ràpidament sense canviar res més que l’estat de la matèria, sense deixar empremta. De fet, l’empremta de la lectura és més que evident quan arribes a la pàgina 160 i saps, perquè ho veus amb els ulls, que el gaudi de l’acompanyament i del ric-rac dins del cap i l’estómac s’està acabant. És aleshores quan veus l’índex espiral darrer que et recorda, amic lector, germà meu, que comencis per on comencis, el final sempre és el començament. Per això, i en això discrepo de al Roser, pots tornar sempre que vulguis a Lo mig del món per la part que et doni la gana i subvertir així, també, l’ordre de l’autora, que segur que és pensat, meditat i decidit en conseqüència, però que és seu. I dic seu aquí perquè aquest és un llibre que mentre el llegeixes t’adones que també va esdevenint teu, i que quan l’acabes el posseeixes totalment, és teu, però no teu en exclusiva sinó teu, de l’altra, de l’altre i del de més enllà. Aquesta és, sobretot, crec jo, la grandesa d’aquest text: que és de la Roser i alhora col·lectiu, de totes i tots.

La lectura de Lo mig del món és una lectura que amara, a la qual es va entrant a poc a poc i sense pressa. No hi ha esbarzers ni arínjols que t’impedeixin el camí, un camí que l’autora ens marca però que tampoc és fet ni d’asfalt ni enquitranat, només faltaria! Per les pàgines del llibre hi passen camins plens de vida, de reflexió i de sabers. Pàgines plenes de paraules que en alguns casos en poden semblar trillades, o fins i tot recurrents, perquè hi ha tanta gent que s’amotlla a motlles que només són això! Però en el cas de la Roser els motlles no hi són. És ella qui fa el motlle, l’acomboia, l’unta d’oli i li posa la massa feta d’ous, farina, llevat, sucre i oli que amb el foc que no cremi ni socarrimi el faci pujar i acabi donant al text l’agradable tacte, gust i aroma del pa de pessic, un pa de pessic al qual no li cal sucre per ser bo perquè li ve de mena i era, és i serà sempre lo mig del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!