Prendre la paraula

30 d’agost de 1895, fragment d’una crònica a La Tramontana

«Va sentir que pel darrere, a on hi havia el delegat de l’autoritat, el cridaven repetidament. Va girar-se, i va topar amb el citat delegat, que li deia:
–¡En castellano! ¡En castellano!
–¿Cómo en castellano? –va replicar en Llunas.
–Pues, que hable Vd. en castellano –va insistir el representant del Governador.
–¡Ah no! A mí me va mejor hablar en catalán.
–Pues le digo que hable Vd. en castellano.
–Eso ¿me lo suplica Vd. o me lo manda?
–Se lo mando.
–Pues no puede ser.
I dirigint-se al públic va dir-li, en castellà i tot, perquè no digués l’autoritat que desobeïa un mandato:
–Ciudadanos, el delegado de la autoridad me manda que hable castellano, y como siendo yo catalán y estando en Cataluña creo que nadie tiene derecho a privarme de hablar mi lengua, no me conformo y me retiro.
L’esvalot i la protesta que va aixecar-se en sentir això el públic és d’aquells que no es poden descriure.
Els uns aplaudien furiosament aprovant així la conducta de qui no volia doblegar-se a exigències que creia, a més d’il·legals, injustes; els altres cridaven «fuera!» a diverses coses i persones que no és el cas d’anomenar, no faltant tampoc qui, aixecant els punys, proferia paraules que no estampem al paper per no resultar el burro dels cops com fa tant de temps que venim sempre sent en matèria de persecucions. (…)
Al dissoldre’s la reunió, donaven gust de sentir els comentaris que el públic feia sobre l’incident de no poder-se parlar català en un local de la plaça de Catalunya de Barcelona.
-Per parlar català ara tindrem d’anar a Rússia, -deien uns.
-O a la Xina, per tal que ens entenguin millor que els empleats que ens envien de Madrid, -responien altres.
Un nombrós grup i infinitat d’individus solts van acostar-se a felicitar el director d’aquest periòdic per la seva enteresa en plantejar el conflicte i alguns van consultar-li la idea de fer de seguida una manifestació.»
La Tramontana, número 676, 30 d’agost de 1895, Barcelona, pàgina 2.

Llunas, la defensa de la llengua
La defensa de Josep Llunas de la seva opció de parlar públicament en català a Catalunya és clara i diàfana. El dirigent anarcocol·lectivista es nega a parlar en castellà en un míting lliurepensador si això és presentat com una obligació per part del delegat del Govern present a l’acte. El seu és un catalanisme pràctic que s’enfronta a l’autoritat espanyola negant-se a assumir les seves obligacions quan aquestes, com en el cas ressenyat, neguen la llibertat de triar la llengua o la llibertat en general. Quan el 30 de novembre del mateix 1895 Àngel Guimerà fa el primer discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l’Ateneu Barcelonès, el número 690 de La Tramontana n’informa els lectors, a la pàgina 2, preguntant-se «En nom de quin dret, amb motiu de quina conveniència social o en ús de quina raó pot impedir-se dintre de l’Ateneu Barcelonès l’ús de l’idioma català?» i aprofita per acabar acusant «La Renaixença i tots els catalanistes reaccionaris» d’haver callat quan Llunas havia defensat l’ús públic del català en el míting lliurepensador on se li va demanar «En castellano». Del silenci dels renaixentistes en dedueix que «més que catalanistes que estimen Catalunya, són sectaris d’una idea reaccionària que voldria fer tornar els catalans a l’Edat Mitja.»

No va ser aquest l’únic episodi relacionat amb el dret a parlar en català defensat per anarquistes durant el segle XIX. Tenim un altre exemple en els fets relatats per Albert Balcells en la seva biografia de Teresa Claramunt dins “Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976”. Balcells explica com, després d’un míting contra la intolerància catòlica celebrat al teatre Calvo-Vico, que acabà en greus incidents i ferits per arma de foc, «El matrimoni Gurri-Claramunt va ser detingut a casa seva. Teresa, que abans dels incidents s’havia queixat sorollosament que no l’havien deixat entrar al teatre (ni a ella ni a moltes altres dones), va ser acusada, juntament amb el seu marit, d’instigar els disturbis i ambdós foren empresonats a Montjuïc amb altres anarquistes. Inculpada en el consell de guerra a què se’ls va sotmetre d’haver proferit crits subversius, preguntà al policia quins havien estats aquells crits subversius, però el policia que havia formulat l’acusació confessà que no els havia entès perquè Teresa els havia dit en català. Teresa Claramunt increpà els agents per no entendre el català quan estaven destinats a Barcelona.» Al número 621 de La Tramontana s’inclou la crònica del consell de guerra i part de la intervenció que Teresa Claramunt va fer en defensa pròpia. Quan li pregunten si considera que les paraules que ella va dir en català podien considerar-se insults o injurioses per a un guàrdia civil, ella respon que «No, senyor: jo no vaig insultar a ningú: i si al sortir del teatre la gent, jo vaig parlar amb més calor, és degut al meu temperament nerviós i que vaig indignar-me al saber que dintre hi havia hagut alguna dona. Jo, senyors del Consell, sóc víctima de la ignorància de la policia, puix estant exercint el seu càrrec en una població catalana, resulta que ningú d’ells sap entendre el català, i no entenent-me diuen que cometo delictes.»
(Martí Font, 2015a)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!