Prendre la paraula
jordimartifont
El triomf de Zapatero en les Eleccions Espanyoles del passat 9 de març ha estat dels que fan història, com ho van ser abans el de González i el d’Aznar. El resultat gairebé ha fet desaparèixer les possibilitats de res que no sigui PP o PSOE i les crisis internes han sacsejat ERC o IU en forma de dimissions i recomposicions de les respectives estructures internes de poder.
Les unions nacionalistes al País Valencià i les Balears no han aconseguit el fruit esperat de la representació. La dreta extrema del PP s’ha mostrat incapaç, malgrat créixer en prop d’un milió de vots, de fer fora la dreta liberal del PSOE (dreta i esquerra són, per a mi, conceptes econòmics i en economia uns i altres no tenen les grans diferències que mostren en maneres de fer o en certs drets civils). El PSOE encara ha crescut més amb el lideratge de Zapatero i ha tocat els límits que González ja havia tocat als vuitanta, quan allò de l’”ista, ista, ista, España socialista”.
I és evident que la mobilització social per votar va ser de les que desactiven qualsevol proposta abstencionista, tant dels que sempre ho han estat (llibertaris i voltants) com dels que n’han fet bandera tàctica (independentistes revolucionaris). I quan dic que la desactiven no vull dir que la invalidin, és clar.
Tot això que he dit fins ara ho pot dir i pensar qualsevol, però el que pocs –poquíssims- saben és per què ha guanyat Zapatero, quins estranys viaranys han portat a la seva victòria per segon cop. I explicar-ho és la intenció del que queda d’aquest article.
A tocar de la plaça de la Font de Tarragona, just en el carrer dedicat al sant del dia del senyor (preneu nota els seguidors de Màrius Serra), hi ha el bar de l’O. A. S’hi mengen uns entrepans de quedar-se tip i fart si quan hi vas el pa no està congelat. I les cerveses hi són prou barates per beure’n més de les que la prudència recomana un dia entre setmana o de divendres a diumenge, si pot ser un dia sense futbol perquè si n’hi ha no s’hi pot parlar. Darrere la barra hi ha el secret més ben guardat d’aquestes eleccions, de les passades i de les que vindran. L’O. A. hi té unes espelmes de cera que cremen sempre o gairebé sempre per a ajudar algú. I les seves mans fan el mateix alhora que transmeten l’energia necessària per guanyar eleccions, ja siguin municipals o estatals. L’O. A. és socialista de León, filla d’un socialista republicà i fa uns anys va descobrir que tenia un do. Ella va fer que Zapatero fos elegit secretari general del PSOE i president del Govern espanyol agafant-lo de les mans i encenent espelmes quan la cosa estava més dura. El primer cop, la lluita va ser immensa ja que els bruixots gallecs havien fet un malefici contra ZP i l’O. A. s’hi va haver de posar de valent per tal de trencar el conjur, va suar, va resar, va omplir de creus els ciris de grans dimensions que té en un racó del bar i després que les seves petites flames es remoguessin com si tinguessin vida, va aconseguir derrotar Satanàs i que guanyés Jesucrist. Poca broma.
El passat diumenge 9 de març, sembla que no va ser més fàcil i el dia després de les eleccions ella lluïa dos pegats contra les contractures que el combat li havia provocat. Mentre amb el Marc i el Josep Maria menjàvem els entrepans de butifarra, formatge amb anxoves i truita de patates, ens explicava com havia aconseguit que tornés a guanyar el José Luis, tot i que una de les espelmes havia barrinat cap a dins i havia deixat caure la seva cera al terra i això és una forma de dir que la petició que se li havia fet podia no tenir efecte.
L’únic que l’O. A. no entén –i jo tampoc- és com pot ser que els que han rebut els seus favors mai no li hagin dit “gràcies” ja que si són on són és per la seva dedicació, per la seva confiança i per la seva perseverança.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquell 11 de març del 2001 és la primera vegada en ma vida que vaig dir
-votaré, no els vull mai més a cap govern.- L’estat, la Generalitat i l’Achuntament existeixen, hi són “por mucho que nos pese” i ens pesan molt damunt, però abans que els terroristes que van porvocar, i no és el primer cop a l’història de l’estat espanyol, una matança per unes dessicions megalòmanes d’uns personatges ridículs, encara recordo les paraules de Trillo a un mitin fent panfletàriament record de temps passats amb “l’alliberament” de l’illa julibert, i que volien guanyar unes eleccions com fos, caigui qui caigui i peti qui peti. Aquell dematí de l’11 de març, després de sentir la veu del “gran germà orwelià” Losantos dient a les 11 del dematí “estos vascos terroristas….Carod Rovira”, em vaig posar el pin de l’Athlétic de Bilbao i tota la meva persona va estar a mort amb els vascos i amb nantros els catalans, ens venia una de bona. La victòria de Zapatero aquestes darreres eleccions ha estat en part per que els altres són anti-naturals, són el contrari de la vida, són la mort, són anti-humans, i sí, el PSOE és un partit que contamina l’ambient, però després d’aquell dematí de l’11 de març del 2001 vaig veure que l’estat existia, que ens afecta i que si no hi són uns i seràn els altres, que molts diem que són el mateix però potser no tant. La gran pena és que la veritat, la raó, la pau, l’amor i la llibertat queden fora de joc sempre, que la població no vota l’estatut no per que pensi que hi ha la possibilitat d’un món diferent, més bé per que no creu en els polítics, i que la gent es perd en l’invassió total d’imatges i no llegeix ni la lletra gran que les acompanya. Llavors el perill de que l’au estrany de la mort amb la seva bandera torni a ser qui ens apreti amb la mà dura de l’estat i torni als governs sempre hi és. Per a mi que els ciris no deixin mai de cremar, però no renuncio a portar un nou món al cor i que l’esperit de Buenaventura Durruti sigui el que al cap i a la fi qui faci que qualsevol nit pugui sortir el sol, llavors sí podrem tornar a vere la màgia natural de l’humà i d’allò natural. Mentrestant els que contaminen tenen que ser on són i no la mort.