Prendre la paraula
jordimartifont
La Carla
González és una destacada
blocaire coneguda per les seves aportacions literàries i vitals a la blogosfera
catalana. D’això la coneixia jo, de llegir-la i gaudir-ne. Però, com sempre
passa, ella és molt més. De fet, si ella anés de prepotent per la vida, cosa
que no fa, sempre podria treure el seu brillantíssim currículum i passar-lo per
la cara de qualsevol sòmines. Perquè la Carla és nascuda a València el 1981, una ciutat on
es va llicenciar en Comunicació Audiovisual per la Universitat de
València i on es va doctorar en Belles Arts per la Politècnica. Alhora,
és autora de diversos estudis sobre dones, feminismes i moviments socials; i
com a periodista ha treballat a Ràdio Nou, a Televisió de Mallorca i a Vilaweb.
Dona lliure i preparada… dels Països Catalans, podríem dir per resumir si
fóssim una colla de ‘cutres’.
Però no és ella el motiu motor d’aquest
article, sinó el seu darrer llibre, una obra amb tantes cares com mèrits ella té.
“Una llengua musicada” és el seu títol i ha estat publicat per Documenta Balear.
Hi recull el seu treball d’investigació i la seva passió d’escoltadora constant
sobre/de la música cantada en català feta a tots els Països Catalans, tot i que
com a escoltadora el seu panorama, evidentment, és més extens i gran. El llibre
recull un ampli compendi de grups, cançons i entrevistes a autors i intèrprets
que han utilitzat o utilitzen la llengua que llegiu en aquestes ratlles. A
banda de la gran quantitat d’informacions, la Carla hi reflexiona sobre l’abandonament per part
de les institucions “democràtiques” de la música feta en aquest país divers per
part de qui hi canta en la llengua que li és pròpia.
perfectament que el centre de l’obra l’ocupi allò que es va denominar i encara
es denomina Nova Cançó. I que la reflexió es faci preguntes clau i respostes
mai completes, tal com correspon a qui sempre vol saber més. Perquè és evident
que un cop morta la cuca franquista, el verí també va morir però molts dels qui
s’hi havia oposat, en aquest cas amb la cançó, van ser deixats de banda i
oblidats amb una de les armes més cruels de les que els poderosos tenen a les
seves mans: el silenci. No parlem aquí només de l’immens Ovidi, recuperat
gràcies a moviments socials que també són víctimes del silenci i sobretot
gràcies al tercet format per Núria Cadenas-Inadaptats-La Torna. Aquest
silenci transitori (de transició de res a no-res) ha esdevingut constant i ha
afectat, segons la tesi defensada per la Carla, també els qui fan música ara mateix. La Carla deixa
clar que l’actual panorama (de fa un any i escaig que és quan el llibre va ser
pensat i escrit) de la música cantada en català no és només el millor de totes
les èpoques per la quantitat -que també- sinó sobretot per la qualitat i la
diversitat de propostes. Al llibre només podria retreure-se-li un cert desordre
en l’ordenació dels capítols i els temes tractats, però si ens hi fixem bé, més
que desordre caldria parlar d’amplitud de temes i de continguts, el que fa
complicat que tot tingui un tractament equivalent. Així que, un cop fet el diagnòstic, el
que ens cal ara és construir la denúncia de les polítiques de silenci i
intentar, sense defallir però tampoc confiant-nos, que la normalitat lingüística,
ara que és possible almenys en els nostres àmbits, sigui completa o tan
completa com sigui possible. I queda camí per fer, però tenim desbrossadores, o
com a mínim .sabem on han crescut les males herbes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!