Prendre la paraula

(En l’acte final de les 24 hores de poesia ambulant a Tarragona, Versos Lliures de Carrer, que va coincidir amb Paraules per la Pau a la plaça de la Font, es va repartir el número 146 de la revista “Paraules per la Pau” que contenia aquest article meu)

“Jo no tinc nació, perquè no sóc nacionalista”. Ho afirmes amb rotunditat, segur de tu mateix, però quan deixem el tema perquè no ens entenem i en una conversa d’aquí a la vora dius que has anat de tomb “pel nord” aquest estiu, expliques el teu viatge per Bilbao i Sant Sebastià. Jo en sé poc de geografia però diria que el nord de Tarragona no és ni Bilbao ni Sant Sebastià…

Rebles el clau -i els tòpics regionals espanyols, que són part constituent del nacionalisme espanyol- quan dius que el caràcter de la gent “del sud” t’agrada molt i “Del sud” aquí vol dir d’Andalusia. Jo que em pensava que davall de Tarragona hi havia el País Valencià o bé el mar directament. Ja veig que hauré de tornar a fer geografia. O no. (Continua)

El llenguatge et delata, i no perquè hagis fet un delicte sinó perquè tu, que dius que no ets nacionalista, ho ets, de la pitjor espècie. No ho dic per ofendre’t, sincerament, sinó per descriure’t. Perquè la pitjor espècie de nacionalista és la que ja no necessita afirmar-se en veu alta -i quan ho fa és per negar-ho- però alhora assumeix el marc nacional de l’Estat com a propi i vital, de forma orgànica. Se’n diu nacionalisme banal, el descriu Michael Billig en un assaig fonamental per entendre el nacionalisme al segle XXI i no és cap virus sinó les conseqüències que el nacionalisme dels estats té sobre els seus ciutadans, sobretot sobre els que diuen i repeteixen que no són nacionalistes.

I ara que jo assumeixo el meu nacionalisme i el teu ha estat ja descrit, parlem, que diria “la Caixa”. La teva nació, la del nord al País Basc i el sud a Andalusia, està basada en l’Estat actual, és producte d’un estat i de les seves polítiques nacionalitzadores aplicades en la contemporaneïtat, l’escola per a tota la ciutadania, la televisió, la Guardia Civil… I sobretot producte de la imposició. Imposició banal si vols, però imposició al cap i a la fi.

Concreto abans de seguir que la meva nació no és la formada per la gent que ara se’n vol anar d’Espanya, les quatre províncies catalunyeses, que de fet no són res més que una altra forma d’estat a nivell administratiu. La meva està basada en la llengua que jo parlo i va de Perpinyà a Alacant i de Fraga a l’Alguer, i admet altres nacions en el mateix marc territorial perquè el territori no n’és el centre vital sinó la voluntat de ser-hi. Per tant això de l’autodeterminació de Catalunya a un i a altre ni ens va ni ens ve, parlant a nivell nacional, és clar.

Sí que ens va i ens ve a nivell democràtic. Perquè demanar i exigir la possibilitat de fer un referèndum a nivell del que sigui per saber si una determinada gent vol estar a un lloc o a un altre no és un tema de nacions només, és un dels drets col·lectius bàsics que cal defensar, promoure i aplicar sempre que alguna col·lectivitat el demani. Defensar el dret d’autodeterminació de qualsevol poble del món passa per defensar explícitament el dret d’autodeterminació del propi poble o del que està sotmès a les estructures que ens són més o menys “pròpies”. La defensa explícita d’aquest dret i per tant del dret de Catalunya quatre províncies a decidir a on va o a on es queda, o amb qui ho fa o amb qui s’ho menja, és bàsica i central en aquests moments tant a nivell de l’Estat espanyol com dels Països Catalans. I és bàsica i central perquè el moviment que ha portat a on som ara ha estat i és d’àmplia base social, parteix del dret a decidir col·lectivament i segueix totes les formes democràtiques per fer-ho, que han de ser obligatòriament només les legals.

Negar aquest dret o fer com si no passés res en aquest sentit en aquest tros de món ara mateix és una postura que per mi està fora de la història, i ser fora de la història és una opció però és no la meva. Vull deixar clar que a mi aquest procés no m’agrada en moltes de les seves formes i tinc ben clar que pot ser aprofitat per qui mana per posar fum damunt d’altres problemes que patim com a persones i que qui mana provoca, i això cal denunciar-ho, però això no és “el procés” sinó “aprofitar-se del procés”.

Com a antimilitaristes, i alguns com a pacifistes, hem estat capços d’analitzar guerres i conflictes arreu del món, a vegades sense tenir-ne ni idea i amb més ganes que elements objectius d’anàlisi. Hem vist com conflictes autodeterministes esdevenien banys de sang i hem vist com els exèrcits servien només per matar i mantenir qui mana en el poder o posar-hi algú altre.

Ara que el possible conflicte autodeterminista passa aquí i no hi ha sang, ara que una de les parts demana diàleg i alhora exigeix el dret a decidir, no som capaços de fer cap anàlisi sobre tot plegat i dir en veu alta si el que aquí passa és o no és el que hem defensat durant anys i panys que passés a altres llocs del món en contextos semblants? Ara que uns proposen i els altres neguen, no podem posar-los en el mateix plat de la balança.

I ara que podem, perquè a Espanya ningú mai ens farà ni cas ni ha estat proposada com a possibilitat, no apostarem públicament per una Catalunya independent sense exèrcit? Bé que hem defensat una Espanya sense exèrcit i no per això hempensat que fóssim “unitaristes”; per què ara alguns pensen que faria d’“independentistes” entrar en el debat de si volem o no exèrcit en la Catalunya independent? Ara que tot és possible perquè aquest és i ha estat un poble bàsicament antimilitarista i sense exèrcit des de 1714, ens ho mirarem tot amb vista curta i direm que són iguals els qui vam anar a la Via Catalana que els qui criden “Gibraltar español”? Jo ho tinc clar i la resposta és radicalment, no. I arribats aquí, cal que en parlem i molt.