Prendre la paraula

La ‘transició no violenta’ és plena de morts (2)

De què parlem quan parlem de la «transició»?

Per entendre de què va tot això és imprescindible acotar el tema. I «el tema» és el que fa referència al període històric que va de la mort del dictador Francisco Franco a l’establiment de les noves institucions que amb l’adjectiu de «democràtiques» pretenien certificar que el règim producte del cop d’estat de 1936 i de l’esclafament de la República el 1939 ja no era el que hi havia a l’Estat espanyol un cop mort el dictador.

Algunes institucions del nou període, però, feien tanta mala olor que necessitaven un rentat de cara total per tal que algú se les cregués. Així, la monarquia, que Franco restableix el 22 de juliol de 1969 amb la proclamació del príncep Juan Carlos de Borbón com el seu successor oficial, és nomenada successora del feixista després que l’aleshores príncep juri lleialtat al dictador, als principis del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals de l’Estat. Com veiem, tot molt «democràtic». Aquell rei Juan Carlos necessitava una gran excusa per tal de ser acceptat per una part important de la població espanyola i l’excusa, organitzada des del poder -o no- va ser l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981.

A continuació, el 28 d’octubre de 1982, vindrien les eleccions que donarien el triomf al PSOE recautxutat de Felipe González i Alfonso Guerra, amb un resultat de 202 escons sobre els 350 del Congrés i el compromís de «canviar-ho tot sense arribar a la ruptura». El triomf del PSOE obria la porta a una reconversió industrial brutal, a accelerar el procés d’emigració de població del camp a la ciutat (amb el consegüent abandonament del camp) i a l’adequació de les estructures de l’Estat a les formes internacionals del capitalisme del moment: és a dir, l’entrada en el Mercat Comú Europeu (que amb els anys esdevindria la Unió Europea) i a l’estructura militar de l’OTAN.

Cap organització de dretes hagués aconseguit en tan poc temps doblegar d’una forma tan radical les organitzacions d’esquerres i els moviments populars que s’havien constituït a l’Estat espanyol en la part final del franquisme i que suposaven la construcció d’un poder popular en creixement amb una força que feia autèntica por a les diverses burgesies de l’Estat, diverses que sempre són la mateixa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!