Prendre la paraula

El
primer que em va venir al cap va ser el terratrèmol de Kobe del 1995, en el
qual van morir més de 6000 persones. Encara que no vaig experimentar
personalment el terratrèmol de Kobe, va afectar a la meva regió d’origen, en la
qual vivien molts parents i amics, de manera que vaig acudir sense tardança a
l’escenari del desastre. Vaig caminar pels carrers, i vaig veure edificis i més
edificis convertits en ruïnes.

És
evident que l’actual depassa per molt el desastre del terratrèmol de Kobe.
Doncs també inclou el dany infligit pel tsunami a les regions costaneres al
llarg de centenars de quilòmetres, així com el perill d’una catàstrofe nuclear.
No són, però, les úniques diferències. El terratrèmol de Kobe va ser
completament inesperat. A part d’un grapat d’experts, ningú havia concebut la
possibilitat d’un terratrèmol allí. El terratrèmol recent, en canvi, havia
estat anticipat. Els terratrèmols i els tsunamis han vingut inveteradament
assolant la regió nord-est del Japó, i en els últims anys s’havien escoltat
freqüents alertes.

D’altra
banda, l’energia nuclear sempre ha aixecat una forta oposició, vives crítiques
i no menys vives alertes. No obstant això, l’escala del terratrèmol va superar
qualsevol pronòstic. No és que l’escala de la grandària del desastre no pogués
anticipar-se, sinó que es va evitar intencionadament.

Hi
ha una altra diferència. Tot i que el terratrèmol de Kobe va passar després de
la fi de l’economia de la bombolla dels 80, quan la recessió econòmica estava
ja en curs, les gents encara no s’havien percatat plenament de la defunció de
l’economia japonesa d’alt creixement. Per això el terratrèmol de Kobe va
aparèixer inicialment com un símbol de la decadència econòmica japonesa. El
que, no obstant això, va anar caient en l’oblit, a mesura que la nació es
maldava a recuperar una època en la qual es parlava del Japó com “un
número u”.

No
va ser sinó després del terratrèmol de Kobe que Japó va adoptar de cor les
polítiques econòmiques neoliberals, sota pretext de revigoritzar l’economia. En
canvi, la consciència del declivi econòmic japonès estava molt difosa ja abans
de l’actual terratrèmol. La menguant taxa de natalitat i l’envelliment de la
població no deixaven marge per a una visió color de rosa.

Tot
i que la buida retòrica nacionalista a favor d’un renaixement del Japó com
superpotència econòmica segueix dominant els nostres principals mitjans de
comunicació, en el cor de les gents ha arrelat altra visió, més realista,
prompta a admetre una perspectiva indefinida de baix creixement i la necessitat
de construir altra economia i altra societat civil noves. En aquest aspecte, el
recent terratrèmol no arriba com un xoc sorpresiu per a l’economia. Més aviat
enrobustirà les ja presents tendències, venint en cert sentit a reafirmar i
posar en el centre els assumptes que es van deixar de costat després del terratrèmol
de Kobe.

El
que primer em va impressionar del desastre de Kobe va ser la relativa
compostura dels ancians que havien perdut les seves llars. La seva actitud era
la dels que, havent començat del no-res de les abrasades ruïnes de la II Guerra Mundial, no
tenien ara sinó que començar de nou del no-res. Després, la munió de joves
voluntaris crescuts en l’època de la prosperitat, vinguts de tot Japó per a
ajudar i formar comunitats d’ajuda mútua. Aquest fenomen no era únic del Japó.
He escoltat parlar de miracles semblats després del terratrèmol de Sichuan a
Xina. Després d’examinar el terratrèmol de San Francisco del 1906 i altres
catàstrofes posteriors semblants en el seu llibre “Un paradís construït en
l’infern”, Rebecca Solnit va concloure que aquestes extraordinàries
comunitats neixen del desastre”.

Es
creu comunament que quan es dissipa l’ordre, sorgeix un estat hobbesià de
naturalesa en el qual els humans es comporten com llops amb altres humans. La
veritat és, no obstant això, que les mateixes gents que es miren amb mutu temor
sota un ordre social creat per l’Estat, formen comunitats d’ajuda mútua enmig
del caos engendrat pel desastre, un tipus espontani d’ordre que difereix
visiblement del que es dóna sota l’Estat. Va ser aquest tipus de comunitat la
que va néixer de la catàstrofe generada pel terratrèmol de Kobe. Però també va
jugar el seu paper la particular experiència històrica del Japó. Doncs les
ruïnes provocades pel terratrèmol evocaven poderosament les condicions
psicològiques que van seguir a la
II Guerra Mundial, quan la gent es va ajuntar per a
reflexionar sobre la guerra i sobre la història del Japó modern que va dur a
ella.

El
“paradís” que es va formar en les seqüeles del desastre va ser, però,
efímer, i la memòria de la guerra va desaparèixer amb ell. Quan es va restaurar
l’ordre després del terratrèmol de Kobe, la tendència que es va imposar va ser
la de servir-se del desastre com d’una oportunitat per a fer negocis amb el
renaixement econòmic. El primer ministre Koizumi va encoratjar, més si cap,
polítiques neoliberals, i va violar la pacifista constitució de postguerra
enviant, sota l’excusa de “Autodefensa”, forces japoneses a L’Iraq.

Al
final, el resultat va ser l’estancament econòmic i un abisme creixent entre
rics i pobres. Conseqüència: el Partit Liberal-Democràtic, que s’havia
inveteradament mantingut en el poder, va haver de cedir-lo al Partit Democràtic
de Japó. No obstant això, la nova administració va ser incapaç d’embarcar-se en
un nou curs. Tal és la situació en que va esdevenir el recent terratrèmol.

Una
vegada més, el desastre va evocar les carbonitzades ruïnes de la postguerra. A
més, la crisi de la central nuclear de Fukushima no pot sinó portar a la
memòria els records d’Hiroshima i Nagasaki. Els japonesos de postguerra han
tingut una gran aversió a les armes nuclears i a l’energia nuclear en general.
Valgui dir que hi havia una forta oposició a la construcció de centrals
energètiques nuclears a Japó. No obstant això, a conseqüència dels xocs
petroliers dels 70, l’Estat va afirmar i va estimular el desenvolupament de
plantes nuclears.

Les
primeres campanyes proclamaven la necessitat de l’energia nuclear per al
creixement econòmic, mentre que en els últims anys es preferia dir que
l’energia nuclear podia contribuir a la reducció de les emissions de carboni, i
pel mateix, a alleujar les pressions sobre el medi ambient. Que tals consignes
publicitàries no eren sinó una forma criminal d’engany per part de la indústria
i del govern, és cosa que ha quedat totalment acreditada en els successos
d’aquestes últimes setmanes.

Entre
les ruïnes del Japó de postguerra la gent va reflexionar sobre la senda
recorreguda pel japó modern. En pugna amb les potències occidentals, els
japonesos moderns aspiraven a l’estatus d’una gran potència militar.
L’evaporació d’aquest somni en la derrota militar de la nació va dur a l’altre
objectiu, el de convertir-se en una gran potència econòmica. El final col·lapse
d’aquesta ambició ha estat patentment posat de manifest pel terratrèmol recent.
Àdhuc sense el terratrèmol, estava condemnada al fracàs.

La
veritat és que el que està fracassant no és només l’economia japonesa. Al
començament dels 70, el capitalisme mundial va entrar en un període de greu
recessió, i des de llavors ha estat incapaç de sobreposar-se a la caiguda
tendencial de la taxa general de benefici. El capital ha buscat una via de
sortida d’aquest declivi a través de la inversió financera global i mitjançant
l’extensió de la inversió industrial cap al que abans s’anomenaven regions del
“tercer món”. El col·lapse d’aquesta estratègia va quedar palesa en
l’anomenat xoc de Lehman. D’altra banda, el desenvolupament accelerat de països
com Xina, Índia i Brasil segueix el seu curs.

Però
aquest accelerat creixement no pot durar molt. És inevitable que els salaris
creixin i s’arribi a un límit en el consum. Per això el capitalisme global es
farà insostenible en 20 o 30 anys. Però el final del capitalisme no és el final
de la vida humana. Àdhuc sense desenvolupament econòmic capitalista, àdhuc
sense competició, les persones són perfectament capaces de viure.

És
veritat: l’economia capitalista no s’extingirà senzillament. Resistint-se al
seu final, les grans potències seguiran sens dubte combatent pels recursos
naturals i pels mercats. Però jo crec que els japonesos no tornaran mai més a
secundar aquest camí. Sense el recent terratrèmol, el Japó hauria sense disputa
prosseguit el seu trist combat per un estatus de gran potència; aquest somni
resulta ara inconcebible, i ha de ser abandonat.

El
que el terratrèmol ha produït no és la defunció del Japó, sinó la possibilitat
del seu renaixement. Bé podria ser que només entre ruïnes puguin els pobles
guanyar la valentia necessària per a emprendre un rumb radicalment nou.

*
Kojin Karatani és un filòsof marxista llibertari japonès internacionalment
reconegut.

>>>
Extret del web A las Barricadas: www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/17149

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!