Publicat al número 58 de la revista "Catalunya", el novembre del 2005
Treballar amb un contracte eventual (precari) que et posa a disposició de l?amo sempre que vulgui perquè té a les seves mans fer-nos fora quan vulgui per un preu ridícul, fins i tot si l?acomiadament és declarat improcedent.
Perdre, a poc a poc però inexorablement, cada dia més, el dret a cobrar una pensió de jubilació i la situació en què aquesta manca deixa les persones que no en són beneficiàries. Primer ens sedueixen amb plans de pensions complementaris, després fan córrer el rumor que el sistema de pensions és inviable, després ens condemen a la beneficència en nom de la viabilitat a Toledo i encara ens volen convèncer que ho fan perquè els jubilats no es vegin desplaçats del món del treball.
Veure com el transport públic cada dia s?allunya més del dret per a tothom que volíem que fos i es converteix més en una sèrie d?empreses públiques que han de ser rendibles no per millorar el servei sinó per privatitzar-les millor.
Haver-se d?amagar pel carrer de les mirades dels àngels de la guarda que vetllen que la llei s?apliqui sense preguntar-se si aquesta és justa o no i persegueixen persones pel sol fet que unes altres han decidit declarar-les il·legals, com si fossin coses i no persones.
Tenir accidents laborals cada dia més nombrosos, cada dia més importants i, tot i aprovar una Llei de Riscos Laborals acceptable, veure com la seva no aplicació fa impossible la reducció de morts i ferits fins a zero, que és l?única estadística positiva.
Condemnar a la marginalitat mediàtica i a la invisibilitat les propostes de mínim repartiment de la riquesa entre tots els éssers humans, impossibilitant així l?aplicació de la resta de drets humans, perquè es nega el primer d?ells que és el de l?existència.
Demanar insistentment que la policia i la presó siguin les institucions màximes de regulació dels conflictes socials, tenint en compte que els exemples que han fet aquest camí (com els EUA reals, no els de les pel·lícules) són un autèntic fracàs a tos els nivells per a la majoria. I esperar que un pres amb permís penitenciari delinqueixi per demanar solemnement la desaparició de la reinserció social.
Crear ciutadans que veuen en l?altre un enemic fins i tot abans de veure qui és l?altre, a través del control del pensament en societats democràtiques com la nostra, a través de la tàctica de repetir mentides fins a fer-els passar per veritats o confondre-les-hi.
Magnificar els petits robatoris individuals i obviar, silenciar o donar altres noms als robatoris en forma d?espoli que es fan en clubs de lladres i especuladors com són les borses de valors o els aconselladors d?inversions.
Cap d?aquestes possibilitats rep el nom d?inseguretat ciutadana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!